Ara fa 23 anys, a trenc d’alba, un obrer que sortia de fer el torn de nit i tornava cap a casa al cim d’una bicicleta, va trobar la meva filla gran, l’Ariadna Iang, a dins d’una cistella de bambú dipositada a la porta 3 de Shaoyang, ciutat de la província xinesa de Hunan. Aquesta arrencada em permet afegir dos punts. U: a l’Ariadna se li van enganxar els atributs de la primera llum del dia: puresa, escalf, proposta. Dos: al cap de tres anys d’aquell big-bang, l’Ariadna i jo transitàvem el Baix Empordà al cim d’una bicicleta a la qual vaig instal·lar un seient que quedava davant meu, perquè ella veiés el món de cara i perquè jo pogués parlar-li a cau d’orella i, sobretot, inclinar el cos per cobrir-la de petons una vegada i una altra durant aquelles hores de pedalada.

Els fills no necessiten justificació. Són una finalitat en si mateixos. És per aquesta veritat palmària que em sap greu abusar dels elogis reiteratius (i pesats) que moltes vegades, en societat, els pares declamem sobre els nostres fills. De l’Ariadna només vull dir que la seva manera neta, discreta, serena, feinera (sense fer-te saber mai que treballa moltíssim), reservada, sempre afable i amb una capacitat d’estima granítica... ha estat una ensenyança vital.

Tanco aquest article després d’acompanyar i deixar l’Ariadna a Florència, ciutat on es trasllada perquè treballarà a l’Institut Universitari Europeu. De tornada a casa, amb un silenci d’autopista contrapuntat pel tamborinejar de la pluja, em dic que estic resignadament feliç. Sé que per a ella Florència representa una magnífica oportunitat de formació. Però m’és inevitable pensar en David Foster Wallace, que deia que a la vida només hi ha dos temes: una persona arriba a una ciutat, una persona se’n va d’una ciutat. Jo, avui, crec que la persona que arriba a la ciutat i la que se’n va són la mateixa persona: una persona que amb dits temorosos palpa i s’assegura el providencial fil de l’Ariadna per continuar intentant sortir dels laberints.