Tribuna
Agressors que es fan la víctima
Havia sentit comentaris sobre aquests fòrums concebuts inicialment per parlar de cotxes en què es xerra de tot i pels quals circula molta bilis contra les dones. Sempre n’havia sentit fer broma per part de gent que ridiculitza el seu discurs, però no havia parat mai atenció al que es diu realment en espais com aquest de l’androsfera. I m’he quedat bastant esgarrifada del que s’hi pot trobar: molta misogínia i molta mala bava d’homes espantats de perdre el seu lloc al món. Perquè ells no han canviat de lloc, però el món ha anat avançant en igualtat, en drets, i aquells homes a qui ja els estava bé tot com estava han quedat enrere. Activistes pels drets dels homes i cèlibes involuntaris que intercanvien missatges en què les dones passen a ser objecte d’odi, cosificades i deshumanitzades. Això passa en fòrums, en grups de WhatsApp i en perfils d’influenciadors amb milers de seguidors. I a la vida real continuem veient exemples d’homes que se senten superiors a les dones, que les volen posseir o destruir. No responen a un únic perfil social, cultural o polític, ni han sortit del segle XV. Lamentablement, en tenim exemples per triar i remenar.
Un professor de la Universitat del País Basc que ha estat expulsat per haver fet tuits en què insultava les dones i les enviava a rentar plats. Curiosament, acabava les seves bravates amb un Viva España, marranas. Intueixo que amb tres paraules definia perfectament la concepció del món que deu tenir aquest senyor. Una xarxa d’empresaris de Múrcia que pagaven per violar nenes, que han arribat a un acord amb la fiscalia i que han quedat en llibertat. Senyors amb vuit cognoms castellans i pilars de la comunitat, amb diners suficients per esborrar els seus pecats. Posem el crit al cel quan ho veiem a l’Afganistan, però sembla que passa més a prop del que ens imaginem. Un rei acostumat a cridar a consultes totes les famoses que li feien gràcia. Ho feia perquè podia, perquè anava amb el càrrec i perquè entre tots li pagàvem la festa. I si algú encara es pensava que assetjadors i violadors eren homes que responien a un determinat perfil, apareix el camarada Íñigo Errejón i la seva masculinitat tòxica, autodefinit com a víctima del patriarcat i les addiccions. Sembla que se sabia la lletra, però se n’oblidava quan començava la música.
Són més dels que ens pensem i són per totes bandes. Actuen així perquè en tenen l’oportunitat i perquè compten amb el silenci de les seves víctimes. És el teu cap, de qui depèn la teva nòmina. És el teu company, un bon paio i segur que només ha estat un malentès. És el teu marit i a qui li pot passar pel cap que et drogarà i obrirà la porta de casa perquè hi entrin desconeguts a violar-te? I no, no són tots els homes. Ho dic perquè tenim una part de la població que es posa sistemàticament a la defensiva, homes que se senten agredits pel feminisme i que es tanquen dins la closca quan es parla d’aquests temes. I és absolutament necessari parlar-ne, escoltar les víctimes, denunciar les situacions d’injustícia, perquè, si no ho fem, continuarem havent de sortir al carrer cada 25 de novembre. Com cada any, haurem de tornar a llegir una llista llarguíssima de dones assassinades per algú que alguna vegada van estimar.
No, no són tots els homes, però tots els homes formen part de la solució i, per tant, han d’escoltar, encara que no els agradi, i han de militar en la seva masculinitat ben entesa. Potser seria bo començar per combatre el discurs de l’androsfera o, com a mínim, no continuar alimentant-lo. Perquè hi ha molts joves que s’escolten personatges que neguen la violència masclista i parlen de les denúncies falses com si fossin una pràctica generalitzada. Que menystenen les dones i les titllen d’aprofitades. Que creuen que les que han triomfat professionalment ho han fet de genolls. Que comparteixen tàctiques picaresques per seduir-ne tantes com es pugui, al mateix temps que insulten les dones promíscues. Així van argumentant la guerra contra el gènere femení. Internet els ha regalat un espai on poden fer xarxa i disseminar el relat.
A risc de ser titllada de supremacista, diré, en honor a la veritat, que en la meva recerca superficial no he trobat cap fòrum vomitiu d’aquest tipus en català. És possible que sigui perquè la ultradreta catalana no és especialment misògina, però em temo que és més fàcil que sigui perquè la llengua catalana està reculant en tots els àmbits, també entre els homes que odien les dones.