Raça humana
El jove amb el ram de flors
Un jove entra al metro i totes les mirades, seguint un compàs, es giren cap a ell. Du un ram de flors força gran a la mà. No és habitual veure homes caminant pel carrer amb un present d’aquest tipus. El romanticisme, ara, du la rúbrica d’una empresa de paqueteria. Així que a tots els passatgers se’ns fa estrany veure una imatge tan atípica. El tinc al costat, amb el ram ben erecte. Són margarides grogues i blanques i alguna flor rosa que no reconec. Jugo a fer-me pel·lícules. Segur que són per a la seva enamorada o enamorat, o potser assisteix a una primera cita amb l’expectativa molt alta, o ves a saber si és l’aniversari de la seva mare o, per què no?, de la seva àvia. Compte que ell no sigui el repartidor que ha rebut l’encàrrec, però du americana i camisa blanca, així que vull creure que s’ha empolainat per a l’ocasió. Els dos primers botons de la camisa estan descordats. Deixen al descobert una cadena daurada amb una creu. I si les flors són per fer una ofrena a una verge? Al metro cap altra escena trenca amb el tedi habitual, així que l’atenció segueix concentrada en el jove del ram. Estic a tres estacions del meu destí i en un parell d’ocasions em sento temptada de deixar anar un comentari del tipus ”són maques, aquestes flors”, per si de cas n’és el desllorigador. Du posats uns auriculars. Imagino que la nit abans s’ha gravat fent una declaració d’amor i ara l’està memoritzant. Em falta una parada i veig que em quedaré amb les ganes de descobrir el final de la història. El seguiria fins al seu destí final, però potser em pren per boja. Quan estic arribant li sona el telèfon. M’emociona pensar que per fi dona senyals de vida la persona que rebrà les flors. Inicien la conversa i resulta que parla una llengua que situo a l’Europa de l’Est, així que no desxifro ni un borrall. Surto al carrer a mirar de caçar històries que no em deixin amb un pam de nas.