Glòria

En un dia com avui, dissabte de Glòria, m'han de permetre que em refereixi al futbol. En tot cas, a aquest esport que juga el Barça, perquè –aquí tenim un problema– si el futbol és aquesta activitat que practiquen els jugadors de Pep Guardiola, la resta d'equips (quasi tots) juguen a una altra cosa. I si el món sencer juga a futbol, això que fa el Barça mereix un altre nom. Els he de confessar, com és evident pel que porto escrit, que redacto aquest article amb una elevada dosi d'optimisme blaugrana i amb una punta, no gens dissimulada, de dèria ditiràmbica. Ho comentàvem amb un meu amic poeta: arribarà un dia que no sabrem què escriure sobre aquest Barça, que se'ns hauran acabat els adjectius, les figures retòriques, la capacitat d'inventar-nos cap laudatio que s'acosti, encara que sigui una mica, al flux de bellesa que ens proporciona, als amants del futbol, un joc com el que estem veient.

És molt probable que molts de vostès no comparteixin l'eufòria desmesurada que miro de transmetre'ls. És molt probable que ni tan sols estiguin interessats, encara que sigui una mica, en aquest esport que els dic. No sabria com fer-los participar d'una alegria tan desbordant. Els podria informar de detalls tècnics que són, per a un aficionat, com diamants encastats en un rellotge que, a més a més, no és una joia inútil sinó una màquina que funciona a la perfecció. Els podria dir que, per a nosaltres, aficionats i seguidors d'aquest esport, hi ha moments pletòrics com el que estem vivint, fruit de la intel·ligència i la planificació, de la inspiració i també de l'esforç i la tenacitat, que se'ns mostren com una epifania, amb una claredat que ens transporta, per uns instants, a l'èxtasi.

És molt probable que pensin que exagero. Ja sé que és molt difícil convèncer de la bondat estètica que neix de les cames d'onze senyors que corren rere una pilota. Miro de fer-m'hi i els parlo de poesia, d'obra d'art, de magnificència. I només em queda un recurs: mirin de provar-ho, de gaudir-ne. És una il·luminació pasqual.