Opinió

Tribuna

Funambulistes de la història

“L’agressivitat, l’individualisme, la manca d’empatia, l’afany de guanys materials, la destrucció del nostre entorn, són els càncers que no podem curar d’aquesta societat avançada, malalta
“Un indicador nefast d’aquesta trista societat és l’augment en el nombre de suïcidis dels seus membres

Al llarg dels anys, l’home ha evolucionat –o no: això seria àmpliament discutible– cap a una societat on semblaria que tot hauria d’estar al servei de l’individu, a hores d’ara. Quin greu que la frase l’hagi de formular en condicional...

Una societat amable, on no et sentissis eternament agredit, interpel·lat o atemorit com un cèrvid indefens que creua la boscúria, de nit; una societat justa on els béns estiguessin a l’abast de la multitud i no d’uns pocs; una societat conseqüent on les notícies fossin notícies fins que es trobés la solució al problema que les ha originat; una societat honesta on els ajuts els rebés qui realment els necessita i no qui explota sense miraments les oportunitats en detriment d’altri, aprofitant la seva situació de superioritat; una societat humana on els nostres avis, autèntics garants del nostre passat més viu, tinguessin, en tot moment, la companyia que els cal per foragitar la solitud o el respecte que mereixen després de la seva contribució al creixement comú –que, no ho oblidem, d’aquí a dos dies, jo mateixa i els que em llegiu ens veurem en aquesta tessitura.

Una societat avançada, en definitiva, on l’individu, després d’anys de convivència, no sempre amable, amb un entorn sovint hostil, hagués vençut les incomoditats i hagués trobat l’equilibri. L’equilibri entre la seva condició d’humà que interactua amb la natura i les seves necessitats de supervivència dins el medi. I mireu que, de totes les paraules que componen el nostre diccionari, aquesta seria just la que triaria: equilibri. Fixeu-vos en la quantitat d’accepcions, d’aplicacions, que té aquesta senzilla paraula. Equilibri termodinàmic, electroestàtic, econòmic, biològic, químic i, fins i tot –i aquí, si us plau, us prego que no rigueu–, polític. I totes aquestes accepcions es redueixen a una clara significació: mesura, igualtat, proporcionalitat. Harmonia, en definitiva. Una altra paraula preciosa, avui pràcticament en desús.

Des de les cavernes, on l’esperança de vida era tremendament curta, donades les condicions extremes que envoltaven els nostres ancestres, fins al dia d’avui han passat uns... set milions d’anys? I excepte que ara podem caminar de forma indiscutiblement bípeda –tret de moments molt puntuals–, i que aviat serem mig biònics, viurem tres-cents anys i la intel·ligència artificial haurà substituït l’emocional –atura’t, món, que jo baixo aquí–, no trobo que el tema, sincerament, hagi millorat gaire.

L’agressivitat, l’individualisme, la manca d’empatia, l’afany de guanys materials, la destrucció del nostre entorn, són els càncers que no podem curar, d’aquesta societat avançada, malalta, terriblement malalta, que no ha sabut, ni tan sols, oferir refugi als més febles, com a signe de maduresa i creixement evolutiu. I com si fóssim una manada de guepards a la sabana africana, els deixem enrere, aquells qui no suporten la pressió, amb les seves ferides emocionals sagnants a pell descoberta, sota el sol implacable, coixejant, fins que el depredador instal·lat en el seu propi cervell els destrueix.

I un indicador nefast d’aquesta trista societat és l’augment en el nombre de suïcidis dels seus membres. Individus que davant segons quines situacions decideixen prémer el botó de l’adeu, sovint sense deixar ni una trista nota al seu darrere, per a més desconcert de qui els envolta, aliens, la majoria de vegades, a la situació d’extrema precarietat emocional que els envaïa. N’he viscut, d’aquests no comiats. Un. Un de sol, que ha sacsejat totes les meves creences, els meus fonaments més profunds. Com pot una persona llevar-se la vida? Qui és el responsable d’aquesta acció contra natura? Si tots els éssers vius estem programats per sobreviure, quin límit infranquejable se li ha imposat per desbordar el seu instint de supervivència?

I aquí ens apareix de nou la paraula equilibri, però aquesta vegada precedida per l’afix més desmotivador, desencoratjador, desmoralitzador, des...: desequilibri. I ens quedem tan amples, titllant de desequilibrats emocionals les víctimes d’aquesta societat enfebrada que ho arrasa tot, igual que un tsunami. I la resta, futurs pacients en potència, caminem per la corda fluixa d’una germandat pràcticament extinta, la humana, intentant serrar les dents i aguantar, peti qui peti, la riuada. On queda l’instint ferotge d’esquarterar un mamut?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.