Llum

Pobre Sísif, diuen alguns: cec i condemnat a traginar un roc enorme cap amunt durant tot el dia per trobar-te’l l’endemà altra vegada a baix. I torna a començar. Una metàfora de la vida com a passió inútil a la qual l’existencialista Albert Camus va projectar una llum nova. L’esforç inútil practicat com a prova de persistència, de saber tornar a començar, malgrat les adversitats de la vida i la seva manca de significat, és un programa que pot esdevenir més consolatori que no pas desesperat. Així ho veia, també, el gran Txékhov en les seves obres literàries, que, amb tota senzillesa, traspuaven filosofia vital. La recepta de Sònia per animar el seu oncle, l’oncle Vània, consistia a “tornar a treballar”, retornar als rituals modestos de la vida diària per superar les grans decepcions. “Hem sofert i hem plorat i tot ha estat difícil i amarg per a nosaltres”, diu la neboda. I segueix: “No has tingut cap goig en tota la teva vida, però espera, espera, oncle Vània, espera... Reposarem... Reposarem! Reposarem!” Això és resignació cristiana? O és coratge i resistència íntima? No hi ha lluita intel·ligent sense una bona dosi d’escepticisme. En un llibre de plenitud estilística i maduresa intel·lectual que Antoni Puigverd acaba de publicar –un llibre del tot recomanable–, hi ha una entrada que vull estampar aquí per desitjar-los un bon Nadal. El comentari de Puigverd no porta l’ensucrament habitual d’aquestes diades, però conté el punt de llum positiva (de “flama afirmativa”, diria el poeta Auden) que potser ens és més necessària que els preceptius torrons. El comentari d’Antoni Puigverd diu: “El Nadal ancestral commemorava el naixement de la llum, i el Nadal cristià, el naixement de l’esperança per a la humanitat. Segons la narració de Mateu, dies després que hagi nascut el nen que encarna l’esperança, tots els menors de 2 anys són assassinats per un rei d’ambició shakespeariana. L’esperança no exclou el mal. Només ajuda a combatre’l.”