No només se segresten autobusos

El cinema català està d’enhorabona. Tant d’impacte ha tingut l’èxit consecutiu de films com Casa en flames i El 47 que fins i tot una directora catalana de cinema s’ha atrevit a dir que ara que és rendible es planteja treballar en la llengua pròpia del seu país (benvinguda al club, encara que sigui només per una cosa tan catalana com és fer brillar la pela).

Deixant al marge la consciència nacional i lingüística de la gent del cinema del país, el que interessa en aquesta crònica és parar compte en la importància que té el món del cel·luloide en la modulació dels debats socials i com una bona pel·lícula pot fer que passin coses. Això és el que ha aconseguit el film El 47 perquè és una evidència que la divulgació i popularització de la gesta de Manolo Vital segrestant el bus de Torre Baró ha servit, entre altres coses, perquè l’Ajuntament de Barcelona hagi volgut reconèixer la seva acció, així com la lluita veïnal per la dignificació de la vida als barris.

És així que en l’última reunió de la ponència del nomenclàtor de la ciutat, allí on es decideix el nom de carres i places, es va acordar que a partir d’ara la rotonda que hi ha just a l’entrada de Torre Baró, allí on té origen i final la 182, la línia d’autobús que porta fins al barri, serà la de Manolo Vital. En el seu dia hi haurà festa, autoritats i placa, i la ciutat haurà fet un innegable acte de justícia.

Una rotonda no és una plaça, ni una avinguda, ni un carrer, ni tan sols un passatge, però ja és molt més que una placa de memòria com la que en la mateixa sessió del nomenclàtor es va acordar dedicar a Àlvar d’Orriols, que va ser poeta, músic, dramaturg, precursor del teatre popular i també dibuixant. La decisió de posar la placa a l’edifici del passeig de Gràcia on Orriols va viure de jove satisfà un antic anhel de la família, amics i gent propera, com l’editor Carles Gorbs, que han reivindicat la seva obra, i també de polítics, com ara el regidor de Junts Joan Rodríguez, que de fa temps s’han interessat per la qüestió. La placa és una bona cosa, però caldria saber quina reacció tindria la ciutat, i la seva classe dirigent, si algú del cinema volgués popularitzar Orriols portant a la pantalla el seu llibre Les fogueres del Pertús, trepidant i impactant relat d’exili, el millor que mai s’ha escrit sobre aquesta odissea humana. Si aquest algú dediqués una estona a llegir el contingut i furgar en els detalls i circumstàncies en què es va escriure, salvar i finalment editar aquesta obra, li faltaria temps per enfilar un guió i buscar finançament per aixecar el projecte.

Una pel·lícula que portés el nom de Les fogueres del Pertús només podria ser un èxit de taquilla, aquí i a fora, perquè el tema és universal. Només així el nomenclàtor barceloní es veuria forçat a buscar un carrer digne que fes honor a la història d’Orriols i dels milers de republicans que el 1939 van anar a l’exili.

L’Ajuntament ara ha aprovat posar una placa. Queda per decidir quan i com es farà l’acte d’homenatge. Tot això no hauria de trigar, entre altres coses, perquè la filla d’Orriols, Merceditas, una nena quan va marxar a l’exili, és ja una dona d’edat avançada. Mentrestant, que algun productor de cine amb ganes de fer grans coses –per què no fins i tot la idea de pretendre canviar el nom del passeig de Gràcia– aprofiti aquests dies de festa per llegir-se el llibre.