Ni ‘fake’ ni innocentada

La modernitat, que se’n diu així tot i mantenir inalterat el mateix costum de sempre de fer servir mots anglesos per denominar noves realitats socials, ha decidit que les notícies falses han de ser conegudes com a fake news. El terme ha fet fortuna, s’ha generalitzat i ha acabat bandejant la fórmula clàssica de les innocentades que en un dia com avui tenien per costum fer festa major apareixent publicades als diaris. Eren notícies del tot inventades que tenien la complicitat dels lectors, sabedors que un dels estímuls que tenia el fet de comprar un diari el 28 de desembre era saber localitzar en quin titular hi havia la trampa.

Era un joc, i era un dia a l’any, i la cosa s’acceptava com la broma que era, i dic era perquè ara ja rarament ho és. Ara, com que la modernitat de tot en fa excessos, la producció de notícies fake és una constant i els consumidors d’informació, a través del torrent desbocat de les xarxes, han d’estar constantment en guàrdia per no deixar-se marcar un gol, perquè en la majoria dels casos no són bromes sinó que tenen intencions malèvoles. La irrupció de l’anomenada “intel·ligència artificial”, amb la capacitat de manipular-ho tot, també les imatges, ho ha acabat de complicar.

Per combatre aquesta tendència, hi ha la premsa. Fins i tot un dia com avui, la premsa en paper apareix com un certificat de veracitat, mitjà per publicar imatges com la que il·lustra aquesta crònica, real com la vida mateixa, fidel reflex que la societat del segle XXI no està per gaires bromes. L’home que dorm en un banc de la Gran Via de Barcelona, protegit per un sac de dormir, amb el cap reclinat en una petita motxilla de color negre, és un veí més del barri que s’articula a l’entorn de la plaça Tetuan. Fa molt de temps que viu en aquest costat de la ciutat i que hi passeja la seva barba canosa i els cabells recollits en una cua, rere el clatell, i fa molt temps, també, que és un sensesostre, una de les 302 persones que, segons el darrer recompte de la Fundació Arrels –amb data del desembre del 2023–, dormen als carrers de l’Eixample.

La presència d’aquest home en aquesta avinguda principal de la ciutat, amb el decorat de fons del local d’una immobiliària que de fa molts anys té les oficines en aquesta finca de la Gran Via, il·lustra sense necessitat de gaires paraules més els desajustos pel quals navega la societat moderna, que ha assimilat la pobresa com un element més del paisatge urbà. L’empresa en qüestió no té cap responsabilitat en la dissort del protagonista d’aquesta història, ni per acció ni per omissió, però és un fet que els pocs metres que separen una realitat de l’altra són un abisme, perquè no és fàcil fer connectar un costat i l’altre de la societat, que massa sovint es donen l’esquena.

L’home que dorm al banc no vol parlar. Més ben dit, no vol parlar amb cap periodista quan se’l convida a mantenir-hi una conversa, prèvia identificació de qui és l’interlocutor, i diu que si mai té necessitat d’explicar alguna cosa a la premsa ja ho farà. L’home simplement alça els ulls, mostra un intent de somriure en la cara colrada per la vida a la intempèrie i només diu això que aquí queda recollit: “Soc una bona persona.” I el que diu segur que no és cap invent ni cap manipulació de la realitat, és tan sols un voler dir: “Soc aquí, tingueu-me en compte.”