Distopia

En els últims anys, hem assistit a un auge de la distopia com a gènere predominant en pel·lícules, sèries i llibre. En són exemples productes com Els jocs de la fam o El conte de la criada on se’ns plantegen futurs foscos i opressius. Aquest interès per la distopia podria semblar un mer entreteniment o un intent d’escapada per part de l’espectador, tanmateix, cada vegada més resulta un mirall incòmode del nostre present. D’això en parlàvem avui arran de les maniobres de Donald Trump. La seva victòria electoral és una prova preocupant ja que el president electe és un home que ha estat acusat i investigat per diversos delictes, fet que posa en evidència una realitat inquietant: una part significativa de la població no sembla tenir problemes amb la corrupció, la manipulació i el menyspreu pels valors democràtics. Aquest fenomen recorda moltes històries distòpiques, on el lideratge autoritari s’imposa sobre una societat insensible o poruga, capaç d’acceptar l’inacceptable per comoditat, por o ignorància.. L’espectacle mediàtic de Trump, amb el seu estil provocador i autoritari, sembla extret directament d’un capítol de Black Mirror. Potser ens hem acostumat tant a la idea de la distòpia que ja no ens sembla un perill real. O potser és fruit del descontentament generalitzat.