El futur és en el passat

És inevitable. El moment ho demana. Cap d’any, moment que convida a la malenconia i la reflexió. La celebració del solstici d’hivern ens recorda que el cristianisme és una de les religions solars que uneixen el passat i el futur en el cercle de l’etern retorn.

La malenconia d’avui raja de la tecnologia que apareix com el cinquè genet de l’Apocalipsi. El llançament de la IA esborra la separació entre la utopia i la realitat. La rebel·lió dels robots imaginada per Karel Capek fa més de cent anys sembla avui un joc de nens. Els artefactes no eliminen només físicament sinó també intel·lectualment els éssers humans. Els fan perdre el monopoli de l’enteniment, que és la tercera de les potències de l’ànima, diu l’Església. De les altres dues, memòria i voluntat, en tenen les màquines a cabassos.

La guerra al Pròxim Orient té un gran potencial destructor dels precaris equilibris internacionals, polítics, jurídics, econòmics i, sobretot, militars. Els més optimistes aspiren a un enquistament del conflicte mentre es busca una solució diplomàtica que mai no arribarà. El mentrestant pot propiciar l’entrada de l’Iran en el conflicte amb l’amenaça d’esdevenir un Armaggedon, una guerra de la fi dels temps.

A Europa, la consciència de catàstrofe es viu en carn pròpia. La guerra d’Ucraïna està a punt d’acabar per ordre dels Estats Units, com va començar. Però la del Pròxim Orient entranya perills nous. Els països de la UE mantenen el suport a Israel perquè ara se senten atacats pel mateix enemic; a Israel, és la guerra; a Europa, la pau dels refugiats, que és una forma de guerra.

La política de portes obertes de la UE, impulsada per la cancellera Angela Merkel, ha estat un fracàs rotund. És clar que no calia que s’hi integressin: no en tenien cap intenció. Moltes societats i comunitats tenen problemes d’anòmia que no saben com resoldre. Les autoritats minimitzen el problema, encara que cada cop menys. Les imatges que corren per les xarxes –de les quals s’alimenta la ciutadania– parlen de substitució demogràfica o invasió. Pot ser una exageració, però no se solucionarà tenint els mitjans de comunicació ensinistrats perquè no publiquin dades que identifiquin la nacionalitat dels detinguts per motius d’ordre públic.

A Espanya es conrea crisi pròpia. Molts esperen la caiguda del govern. L’oposició fa rogatives per veure el president Sánchez imputat en l’aquelarre judicial a què dedica totes les seves energies. Quin espectacle de l’Espanya goyesca! Un acte de fe del traïdor. Perquè en el passat hi ha el futur.

Més de sis anys de president del govern amb una majoria insuficient del seu propi partit i, en algun cas, com el present, amb menys vots que el principal de l’oposició, té el seu art, el seu follet, com diuen els flamencs. I explica la fúria del líder de l’oposició que se sent espoliat del que li pertany per dret diví: el poder.

Per fer-ho encara més difícil, Sánchez espera aprovar els pressupostos generals de l’Estat a temps, encara que hi té poc propicis els partits que li van donar la investidura. El soci de govern, Sumar, rondina de vegades pels disgustos que li dona el socioliberalisme de Sánchez; els bascos són vot segur per l’amenaça de Vox, però aquesta amenaça no acovardeix els cinc diputats de Podem que, en el seu particular contenciós amb Sumar, estan disposats a quedar bornis per tal de cegar l’adversari.

Finalment, la malenconia catalana. Els dos partits de l’independentisme institucional també vinculen el vot als PGE al compliment dels pactes amb el PSOE. Semblaria, doncs, que hi haurà unitat d’acció de l’independentisme, amb la possibilitat de la caiguda del govern. Però, confrontat amb el fet probable que, a la retirada del suport català, seguirien eleccions anticipades, Junqueras aclareix que no creu que el PSOE sigui igual a Vox, cosa que només es pot entendre en el sentit que, amb pactes o no pactes, es mantindrà el suport al govern espanyol d’esquerra.

I això deixa Junts en una situació compromesa. La doctrina Pujol diu que el catalanisme ha de ser capaç de pactar indistintament amb l’esquerra i la dreta espanyoles. El més important és mirar per la nació. Ara es pot comprovar d’una vegada si per a Catalunya és el mateix l’esquerra que la dreta espanyoles, inclosa la ultradreta, i si el futur és en el passat.