El problema de les ocupacions

Hi ha qui defensa les ocupacions d’habitatges per ideologia, per feina o per convicció, perquè de jove va ser esquàter. Qualsevol tipus d’ocupació. I n’hi ha que entenen que alguna vegada l’ocupació ha estat necessària per part de gent necessitada que no tenia cap altre remei. El problema de l’habitatge existeix i és especialment cruent, però també n’hi va haver fa moltes dècades i les solucions, com les barraques que alguns encara recordem, no les volem pas ara. Però si hi ha famílies en situació de vulnerabilitat és una qüestió dels serveis socials, a qui ha d’arribar el problema i que han de tenir a mà la solució d’una manera ràpida, no com acostumen a treballar algunes administracions. Fa temps que ens hem acostumat a diferenciar les ocupacions per necessitat i el que es qualifica d’ocupacions delinqüencials. N’hi ha i n’hi ha moltes, massa. I quan succeeix hi ha gent que té autèntics problemes per aconseguir recuperar el que és de la seva propietat.

El cas de l’ocupació d’una casa a Girona, a començaments de gener, va tenir una gran repercussió en l’àmbit de les xarxes socials primer i dels mitjans convencionals, en paper i audiovisuals, posteriorment. És un cas extrem. Els avisen que casa seva, on volen fer obres, està ocupada. Hi van i quan són a dins i veuen que sí, que els hi han entrat, arriba un paio que el demana que marxin. Com que no ho fan torna amb altra gent i davant les amenaces que reben truquen a la Policia Municipal. El resultat és surrealista. Els ocupes ensenyen un vídeo i els propietaris són convidats a marxar. La força mediàtica fa que la vicealcaldessa de Girona primer els doni suport i, després, l’alcalde els truca.

No entraré en el cas concret però tot plegat és un despropòsit. Si la llei està mal feta, que es canviï. Però, per què ha estat mal feta? Una ocupació hauria d’estar resolta en 24 o 48 hores. En altres països és així. I aquí hauria de ser-ho. Perquè, insisteixo, si és una ocupació per necessitat, els serveis socials han de donar la cara. I els calen recursos, però ull, recursos per les necessitats. I les ocupacions delinqüencials s’han de resoldre policialment primer i judicialment després. Si cal canviar la llei, que és canviï, però el que passa massa sovint és de vergonya. Ningú que conegui el tema, i he parlat amb fonts policials, judicials i polítiques, et nega l’existència de màfies que es dediquen a ocupar una casa i llogar-la a gent necessitada, que paga però no al propietari. Això se sap i caldria una actuació ràpida. Una justícia lenta és menys justícia.

El cas de Jordi Riera era tan excepcional que ha tingut una gran difusió i fins i tot ha fet canviar protocols interns que alenteixen l’entrega al jutjat dels expedients. Vivim moments complexos i les ocupacions delinqüencials són nombroses, conegudes i poc perseguides. A voltes, qui ocupa paga a les xarxes que li han facilitat l’ocupació. Això no té cap ni peus. Atempta contra els principis del sentit comú i obliga a una despesa enorme de temps i diners per recuperar allò que és teu i que sovint encara estàs pagant. I no tothom té coneixements o contactes per resoldre ràpidament un fet tan greu com que t’ocupin la casa.