Vanitat sense valentia
D'AVUI.cat
No hauria dit mai que llegiria, entre Garzón i la fiscalia –fins ara part d'una santíssima trinitat que es completava amb la Guàrdia Civil–, paraules tan amargues com les que s'han adreçat en les darreres setmanes. La interlocutòria dictada dimarts pel magistrat fa pensar que aquest home té un doble: no sembla el mateix que l'any 1992 es va negar a investigar les tortures denunciades pels independentistes detinguts.
De cop, ha descobert que hi ha fets que l'Estat hauria d'investigar d'ofici, i renya tothom perquè ningú no ho ha fet amb els crims del franquisme. Cent cinquanta pàgines de retòrica enrabiada defensant el cas per acabar traient-se'l del damunt: mort sobtada i prematura d'una investigació que havia generat moltes expectatives.
Als jutges esquitxats per la maniobra els ha faltat temps per anunciar que no podran –ni voldran– fer res amb les restes que els envia de la causa general contra el franquisme, ja destrossada per la trituradora de la fiscalia i la meitat de l'Audiència Nacional. I a les víctimes només els queda frustració després d'aquest episodi de vanitat sense valentia del jutge global.
