Quatre consideracions

Pim For­tuyn ja va adver­tir fa un gra­pat d’anys que, a Europa, la classe política diri­gent era cor­rupta, incapaç de gover­nar amb un mínim de coherència i eficiència, i que estava atra­pada en la retòrica de la cor­recció política que ella mateixa havia creat. Cor­recció política que en el fons és una gran estafa, afe­geixo jo, i que ha per­pe­tuat en el poder certs indi­vi­dus durant dècades que no resis­ti­rien ni dos minuts en el camp labo­ral pri­vat. D’aquí els esca­ra­falls que sen­tim dar­re­ra­ment davant els vots de molta ciu­ta­da­nia euro­pea i nord-ame­ri­cana cap a opci­ons polítiques als antípodes d’aquesta cor­recció. Sobre­vola la por de la pèrdua d’un esta­tus.

El polític i bri­llant assa­gista holandès fou vil­ment assas­si­nat per un pre­sumpte “acti­vista” dels drets dels ani­mals i del qual només cal seguir-ne l’evo­lució erràtica poste­rior un cop fou alli­be­rat per a obser­var que hi ha alguna cosa que no rut­lla.

Pri­mera con­si­de­ració: La paraula acti­vista i aquell que se n’auto­pro­clama fa una pudor de socar­rim que espar­vera. Sobre­tot quan obser­vem la seva mira­cu­losa apa­rició a l’arena pública, apa­rei­xent del no-res a tots els mit­jans de comu­ni­cació i tenint prou suport econòmic fins i tot per a pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons.

Segona con­si­de­ració: aquest fals decòrum, tard o d’hora havia de ser adver­tit pel votant. Els politòlegs con­si­de­ren que els par­tits polítics “estàndard” han millo­rat molt dar­re­ra­ment. S’han pro­fes­si­o­na­lit­zat, han seguit el màrque­ting de sabó per a ren­tar la roba, però, en el camí, han esbor­rat ide­o­lo­gia i iden­ti­tat. Han fet d’un par­tit un orga­nisme que viu del sis­tema i de la con­tri­bució de l’estat. Han acon­se­guit ordir una trama per a repar­tir-se bocins de poder dins una per­ver­si­tat dis­si­mu­lada que actua inde­pen­dent­ment del ciu­tadà.

Ter­cera con­si­de­ració: tot aquest engany gene­ra­lit­zat ha pro­vo­cat una gran dava­llada en els dar­rers trenta anys de les afi­li­a­ci­ons als par­tits polítics, aspecte fona­men­tal en tota soci­e­tat democràtica. Només cal veure la trista quan­ti­tat d’afi­li­ats que par­ti­ci­pen en vota­ci­ons inter­nes d’alguns par­tits nos­trats: els qui tenen càrrecs, la família i algun ide­a­lista des­pis­tat. No saben ges­ti­o­nar cri­sis col·lec­ti­ves i han creat un món orwe­llià en el qual ells matei­xos asse­nya­len què és veri­tat i què no; et diuen què és el que has de pen­sar i què no, i pobre de tu que se t’acu­deixi por­tar-los la contrària en qüesti­ons de gènere, del canvi climàtic, del mul­ti­cul­tu­ra­lisme...

Fora la ide­o­lo­gia i la iden­ti­tat, ara només tenim un totum revo­lu­tum que ha com­prat fins i tot els mit­jans de comu­ni­cació a base de suco­ses sub­ven­ci­ons i que impe­deix qual­se­vol dis­sidència. Una mena d’autocràcia dis­fres­sada de pro­gres­sisme i que té diver­ses potes que sem­blen adversàries però que al cap­da­vall arri­ben a acords per a repar­tir-se el pastís.

Quarta con­si­de­ració: Pim For­tuyn fou un polític intel·lec­tu­al­ment pre­pa­rat que feia nosa en una Europa que al 2002, any del seu assas­si­nat, no volia veure tot allò que vin­dria més tard. Es mos­trava ober­ta­ment en con­tra de la falsa con­vivència de cul­tu­res, de la immi­gració des­me­su­rada, del cada cop més maquiavèl·lic fona­men­ta­lisme islàmic que amb el vic­ti­misme s’ense­nyo­reix de certs espais de poder. Mal­grat ell mateix fos homo­se­xual, a favor de la sepa­ració de l’església i de l’estat, de les lli­ber­tats civils, del repu­bli­ca­nisme, par­ti­dari acèrrim de la lli­ber­tat d’expressió, res no anava bé als seus detrac­tors, que aviat el van com­pa­rar amb Jean Marie Le Pen i Jörg Hai­der. Va ser tit­llat de xenòfob en amunt, tot i les seves argu­men­ta­ci­ons en con­tra, que no només no van ser escol­ta­des, sinó que van ser dili­gent­ment silen­ci­a­des.

Cap obra de Pim For­tuyn no ha estat traduïda al català. No fos cas. Tan­ma­teix, per a tots aquells peri­o­dis­tes, polítics i ter­tu­li­ans que no apor­ten mai res, tret de repe­tir ad nau­seam els matei­xos tòpics de la cor­recció política, els con­vin­dria una mica la seva lec­tura. S’ado­na­rien del perquè hom pot aban­do­nar lliu­re­ment les tro­na­des idees mar­xis­tes que encara abun­den en la nos­tra soci­e­tat.

Lle­gir un autor con­cret no et con­ver­teix en un defen­sor de les seves cau­ses ni en un segui­dor del seu pen­sa­ment. Però pot­ser ajuda els cre­tins habi­tu­als a fer anàlisi més acu­ra­des i a no fer cara d’estúpids sor­pre­sos quan el poble, a parts d’Europa o als EUA, tips de tanta falsa cor­recció política, tria votar opci­ons que poden (o no) resul­tar catastròfiques, però que, pel cap baix, no enga­nyen.