Xirinacs, en la memòria

Com a tants altres, tampoc a mi no em varen agradar els darrers temps de Lluís Maria Xirinacs. L’home que havia encarnat, com ningú, la força de la resistència pacífica i la inqüestionable moralitat de la seva lluita, acabava els seus dies fent lloances a una organització totalitària, el capteniment de la qual negava, justament, tot el seu llegat. Xirinacs estava gravat, en el subconscient català, com el referent més sòlid de la perseverança, la coherència i el pacifisme. I, de sobte, esdevenia un vulgar hooligan d’una colla de ximples que decideixen qui té dret a viure i qui a morir, amb una mentalitat no només violenta, sinó, sens dubte, totalitària.

Com li vaig escriure en una carta, en resposta a una molt amable de seva (arran de la defensa que vaig fer de la seva figura en un article, quan volien processar-lo justament pel tema d’ETA), el capteniment dels darrers temps embrutia la seva impecable biografia de lluitador. No tinc cap dubte que es va equivocar d’amics i de discurs, al final de la seva vida. Però aquest fet, essent molt estrident, no em va semblar mai rellevant. Xirinacs era molt més que la caricatura de les seves darreres aparicions, i, sens dubte, infinitament més gran que la imatge que d’ell volien donar els seus detractors.

Una vida d’entrega a les idees que l’havien compromès sempre, i a la pàtria que el feria, el motivava i l’empel·lia no podia quedar reduïda a res, només per algunes aparicions finals. Sens dubte, en la criminalització ferotge que va patir els darrers temps, hi havia molt més de fariseisme i d’intolerància anticatalana que no pas de raó justa. En aquest sentit, el bell homenatge que li va dedicar la gent del Joel Joan era ben obligat i necessari. Lamento, només, que un acte dedicat a la figura d’un català compromès i valent patís alguns gestos d’intolerància per part del públic, contra d’altres catalans que hi participaven. Ja se sap que, sovint, el nostre primer enemic, en aquest país acomplexat, som nosaltres mateixos.

Més enllà, però, d’anècdotes diverses, la figura de Xirinacs mereix una reflexió profunda, que no serà, lògicament, la que es pugui fer en aquestes poques línies apressades. Gandhià convençut –només equiparable, en compromís pacifista, a la figura d’Àngel Colom–, Xirinacs fou un referent incontestable, en èpoques en què calien gestos d’entrega i valentia. Va conciliar, en un mateix tarannà, el creient que militava en el compromís religiós, el català que militava en el patriòtic i el ciutadà que militava en el compromís cívic, i de tots ells, en va extreure una vida de resistència.

Sens dubte, fou un home únic. I, sens dubte, com a tal, fou un home contradictori. Gosaria dir, amb reconeguda solemnitat, que els pobles que s’estimen a si mateixos necessiten un Xirinacs a la seva història. I quan tenen més d’un Xirinacs poden esdevenir pobles victoriosos. Fins i tot acceptant que Xirinacs no va actualitzar la seva mirada sobre Catalunya, i que, en molts aspectes, era una veu antiga, per a un país que havia donat moltes voltes. Més proper a l’ideal català que a la realitat catalana, les seves anàlisis no resultaven gaire útils per a la contingència del moment. Però, sincerament, no crec que això fos gaire important.

La rellevància de Xirinacs no rau en la seva acurada reflexió del moment precís de Catalunya. No era un analista, ni era un periodista. Rau en la incontestable fortalesa del seu compromís i en la capacitat de ser una veu, més enllà del soroll quotidià, que et recordava el que era essencial. Tal vegada una consciència crítica, en èpoques de menfotisme i inapetència nacional. Tal vegada, un punxó en el centre de la consciència. Va tenir errors, però els seus encerts marcaren alguns moments dignes de la història d’aquest país. No només mereix el nostre reconeixement. Mereix, sobretot, el nostre agraïment.