De les tenebres als bunyols

Encara hi ha qui es pot recordar matant jueus després d'un ofici de tenebres de Setmana Santa. Metafòricament, és clar. Provoca un cert vertigen, en efecte, però entre nosaltres hi ha testimonis vius de l'emoció d'aquella litúrgia, quan a l'interior de les esglésies s'apagaven una a una les quinze espelmes que simbolitzaven els dotze apòstols i les tres Maries, i en el moment en què el temple quedava sumit en l'obscuritat, esclatava un estrèpit de matraques i de picament de peus i maces que trastornava tots els ànims. I també encara hi ha qui ha vist una trepa de galifardeus esvalotats pels carrers, colpejant portes i reixes i perseguint de passada gats i gossos, que era un entreteniment que fa uns anys, quan aquí encara no s'havien perdut els valors, sembla que sempre venia de gust. Diuen que s'evocava la foscor i el terratrèmol que havia seguit la mort de Jesús, però la celebració es coneixia com el matajueus, segurament en memòria d'expressions populars medievals molt menys simbòliques. Amb els anys, aquestes manifestacions s'han adaptat al progressiu refinament dels estómacs, i en l'actualitat i per fortuna a aquesta banda del món ni es practiquen, ni a penes es recorden. També han desaparegut les flagel·lacions i l'arrossegament de cadenes, i m'imagino que els penitents descalços no sovintegen.

Cada generació deu tenir la seva particular mirada sobre els actes de Setmana Santa, i és molt probable que hi hagi qui els consideri exclusivament des de l'espectacularitat, qui n'apreciï la força de l'expressivitat que contenen o la profunda autenticitat popular. I també qui els segueixi des d'un sincer recolliment místic, o entenent que formen part del gros cultural que dóna identitat i convé preservar. Allò que ens agrada perquè ho fem i ho fem perquè ens agrada. Però alguns dels que vam viure una infància de setmanes santes amb els bars i els cinemes tancats, amb els silencis, les mantellines i l'estranya exaltació de penitències, calvaris i dejunis; alguns d'aquests, encara ara, quan senten la remor dels tambors o veuen a la televisió legionaris arremangats o el fervor de les senyorasses amb peineta, noten un cert desassossec. I quan busquen en la memòria les restes d'aquell parèntesi en el calendari que les autoritats i els clergues vivien amb tanta exultació, només hi perceben dues alegries: els estaferms i els bunyols. Els estaferms, que és com s'anomenava els manaies a la meva població, perquè ens permetien satisfer el llegendari gust infantil per la marcialitat i els bunyols simplement perquè són una meravella de la nostra tradició que justifica plenament una secreció de patriotisme; de satisfacció per la forma en què la saviesa popular va combatre l'abstinència i la magresa pròpia de la quaresma amb un producte deliciós però aparentment auster, sobri, d'una discreció adaptada a les exigències clericals. És un elogi, segurament innecessari, que deu sorgir de l'esperançador impuls humà que ens anima a promoure i compartir allò que ens complau. Un impuls benèfic que tots experimentem per alguna raó que transcendeix el mer desig que ens ho agraeixin o la fam insaciable de la nostra vanitat, i que em penso que justifica i disculpa que cada any quan abastem aquests dies en què per les pantalles i pels carrers predominen els espectacles densos i els posats circumspectes, em deixi vèncer per la temptació de recomanar la revisió de La vida de Bryan i de refugiar-se durant un parell d'horetes en la divertida irreverència del film dels Monty Python.