Una lluita a darrera hora

En els dar­rers mesos, la feina m’ha por­tat a conèixer de més a prop les rea­li­tats de muni­ci­pis giro­nins com ara Celrà, Bes­canó, Sant Gre­gori, Quart o Salt. Ha estat apas­si­o­nant veure com cadas­cun té la seva iden­ti­tat, les seves pecu­li­a­ri­tats, fes­tes, tra­di­ci­ons o patri­moni. I com els seus con­sis­to­ris man­te­nen llui­tes diàries per acon­se­guir finançament, gra­tar sub­ven­ci­ons, que s’han de con­ver­tir en equi­pa­ments soci­als, cul­tu­rals o espor­tius; i com tots fan mala­ba­ris­mes i equi­li­bris en els seus pres­su­pos­tos.

Com­par­tei­xen el veïnatge o pro­xi­mi­tat amb la capi­tal, Girona. I això els pro­voca una pressió demogràfica que no tenen més remei que assu­mir. Per tant, hi ha també entre ells –i amb la resta de muni­ci­pis de tot el ter­ri­tori català i més enllà– un tema comú i can­dent: l’habi­tatge. I més con­cre­ta­ment, el de llo­guer asse­qui­ble o el de pro­tecció ofi­cial. En aquest àmbit hi ha una altra carac­terística trans­ver­sal entre aquests muni­ci­pis: la volun­tat de cer­car una solució, una pana­cea que acabi amb aquesta rea­li­tat tan cru­enta.

Però hi un altre ele­ment comú que haig de con­fes­sar que m’ha sorprès. La major part dels intents per posar-hi remei estan tenint lloc en un pas­sat recent. M’explico: a final d’aquest any, sis muni­ci­pis de la corona urbana de Girona anun­ci­a­ven que havien començat a tre­ba­llar en una lici­tació con­junta per cons­truir pisos de pro­tecció ofi­cial. Celrà, Sant Gre­gori, Bes­canó, Quart, Cassà de la Selva i For­nells de la Selva (Gironès) alli­be­ra­ran sòl públic per tal que el Con­sell Comar­cal del Gironès pugui anar cons­truint el que, en un futur espe­rem que pro­per, seran més d’un cen­te­nar d’habi­tat­ges. Molt bé. Altres con­sis­to­ris han optat per anar edi­fi­cant i reser­vant un per­cen­tatge de pisos. També molt bé. A Salt, han anat adqui­rint habi­tat­ges –no cons­truint–, però encara bus­quen dia a dia la manera d’anar aug­men­tant l’oferta. I hi ha també qui opta per espe­rar que la solució vin­gui d’altres ins­ti­tu­ci­ons ja que els seus recur­sos impos­si­bi­li­ten cap altra acció.

La manca d’habi­tatge fa temps que pica a la porta. És bo que es reac­ci­oni. Però els resul­tats pot­ser tri­ga­ran massa a arri­bar.