Nova ofensiva contra Batasuna

El jutge Baltasar Garzón, titular número cinc de l’Audiència Nacional, ha ordenat la detenció de vint dels membres de la mesa nacional de Batasuna. Amb la llei a la mà, la lògica de la decisió admet poques reserves. Tots els detinguts havien assistit a una reunió clandestina. Per tant, han pogut ser detinguts per reiteració delictiva i vulneració d’activitats d’un partit il·legalitzat. El magistrat Garzón ha portat, una vegada més, la llei de partits fins a la seva darrera lògica. Es pot qüestionar una llei que provoca una anomalia democràtica profunda tant a Euskadi com a l’Estat espanyol. Però, en tot cas, és una norma vigent i aprovada per la majoria del Parlament espanyol, amb els vots –cal recordar-ho– tant del PSOE com del PP. Com que José Luis Rodríguez Zapatero no ha pres cap iniciativa per anul·lar-la o modificar-la, Garzón s’ha limitat estrictament a aplicar-la.

En tot cas, l’única pregunta que es podria fer un observador mínimament objectiu és per què totes les decisions judicials contra els dirigents de l’autodenominada esquerra abertzale s’han pres després del trencament de l’alto el foc per part d’ETA. Mentre es mantenien les converses del govern de l’Estat amb els representants de l’organització terrorista, Batasuna va continuar actuant políticament amb una impunitat absoluta. És obvi que amb aquesta sigla no s’ha pogut presentar a cap cita electoral, però també ho és que els seus dirigents i membres no han tingut cap problema amb la justícia fins dijous a la nit.

El govern de Zapatero va afirmar ahir que no hi té res a veure. I que a Espanya funciona la separació de poders i l’Estat de dret. I, en el cas de Batasuna, com és que és ara quan funciona? Mentre ETA i l’Estat dialogaven, la fiscalia i una gran part del poder judicial actuaven d’una altra manera. Al PSOE aquestes detencions li convenen políticament. S’acosten eleccions i l’acció judicial contra Batasuna pren arguments als dirigents del Partit Popular, que no poden continuar acusant el govern de Zapatero de “tolerància” o “complicitat”. Però aquesta estratègia que remou la realitat segons interessos puntuals diu molt poc de l’Estat de dret que ahir tantes boques omplia.