Una vaga miserable

L’any 1942 el nou règim va unificar i absorbir totes les companyies ferroviàries privades i va crear un monstre públic que, com tots els de l’època, es reivindicava nacional i espanyol.

Per partida doble. Naixia la Renfe, producte del deliri franquista i reordenadora de les comunicacions ferroviàries en el nou Estat, seguint un patró absurdament i brutalment radial. N’era i n’és. Per això, per anar d’Alacant a València cal fer un bucle espantós i passar per la localitat manxega de La Encina. I per això, el TGV encara no ha definit el tram entre Castelló de la Plana i Tarragona, perquè qui és “connecta” amb Europa és Madrid i no pas nosaltres.

Aquests senyors, que durant dècades han donat un servei sinistre, militaritzats amb el gest, l’actitud i l’uniforme, ara proclamen que tota aquella i aquesta misèria és “solidària”. Solidaris amb els seus dallonses. Aquí hem aguantat de tot en nom de la catenària espanyola. Santa Catenària ens hauria de protegir dels insolvents més terrorífics d’Europa. Abans costava deu hores anar de Barcelona a la frontera amb la civilització. Han millorat, els solidaris.

Ara costa deu hores anar del Prat a Barcelona. Mala catenària els encengui. I després de dècades d’abusos i de misèries. Després de considerar que servei públic vol dir servir-se’n en públic, ara aquests senyors de Renfe i Adif –darrer grill de l’invent– convoquen una vaga perquè els volen transferir als governs de les seves víctimes. Una vaga miserable. Tenen raó. No a la transferència de Rodalies! Sí al tancament!