Demanar perdó

Estic esmaperduda a causa de la seqüela que ha deixat el jutge Del Olmo. Que hi hagi crítiques a la monarquia espanyola ha posat a alguns tan nerviosos que estan disposats a un acatament que a Anglaterra, la monarquia amb més arrels d’Europa, faria riure. El cas és que ha sortit un article, que tinc a davant dels ulls, al blog d’Iñaki Anasagasti, un dels homes més intel·ligents que ha sortit a tot l’Estat en els darrers quaranta anys, i l’actuació del qual als fòrums espanyols ha estat sempre un model de coherència, de respecte i de valor, el qual article va contra la monarquia, i aleshores tothom ha tret les ungles i li ha dit el nom del porc. Em crida l’atenció que també els republicans s’han sumat a aquest sarau (¿quan, estimats companys, deixareu d’ocultar la R de Republicana a les sigles d’ERC?). Però el que em deprimeix és que hi hagi hagut responsables polítics que li han exigit, a Anasagasti, que demani perdó. Sí, sí: perdó. Com als cursets de l’Opus. Òbviament, Anasagasti, que és tot un senyor, ha declinat ser un covard.

Per si no en teníem prou, Joan Rangel, que és el virrei de Catalunya (en diuen “delegado del Gobierno”, on Gobierno en vol dir només un, com Déu Nostre Senyor), ha dit que un delegat del ministeri de Foment no pot comparèixer al Parlament de Catalunya, ni per l’apagada ni per cap altre afer, perquè, si ho fes, semblaria que qui controla el “Gobierno” (l’únic, no ho oblidem) és el Parlament de Catalunya, cosa que, encara que ho digui l’Estatut, és a dir la llei, és contra natura, perquè és el ministeri el qui ha de controlar el Parlament de Catalunya. Abans en deien absolutisme.