Un altre PP és possible?

48 hores després de la derrota electoral del 9 de març, Mariano Rajoy va confirmar que no plegava, malgrat la pressió dels seus enemics interns –Esperanza Aguirre i els aznaristes més durs– i externs –el diari El Mundo i la cadena COPE–. I va anunciar que es presentaria al pròxim congrés del partit amb equip “propi”. Un avís que els seus adversaris van interpretar com una declaració de guerra. Rajoy, en lloc de plegar, pretenia pilotar la renovació del partit amb la seva gent, sense cap tutela, lliure de compromisos amb la guàrdia de corps que José María Aznar li va deixar després de designar-lo successor el 2003. La guàrdia que es va mantenir després de la derrota electoral del 2004 i sense el més mínim bri d’autocrítica, sinó tot el contrari: qüestionant fins a la nàusea el resultat electoral amb les teories més infames sobre l’autoria de la massacre de l’11-M i promovent una legislatura de crispació sense límits. Una estratègia, en fi, més pròpia d’un partit d’extrema dreta que d’una dreta centrada, que Rajoy va tornar a pagar a les urnes el 9-M amb una segona derrota tot i millorar en vots i diputats.

És aquest marc el que ha armat Rajoy de raons per impulsar un nou PP. I ha donat mostres fefaents que vol fer-se el seu “equip”. Primer va començar amb la renovació del grup parlamentari, amb Soraya Sáenz de Santamaría com a relleu d’Eduardo Zaplana. Des de la setmana passada sabem que Zaplana, que ha rebut una sucosa oferta de Telefónica, no serà en el nou equip de dirigents que Rajoy portarà al congrés del partit. I des d’ahir sabem que tampoc hi serà un altre home clau, Ángel Acebes, que ha renunciat a continuar a la secretaria general del partit.

Eduardo Zaplana i Ángel Acebes van ser les cares governamentals de l’11-M. Una majoria de ciutadans els va associar per sempre més amb la mentida sobre la participació d’ETA als atemptats jihadistes. I les urnes van ser molt clares el 2004 i ho han tornat a ser el 2008. Ara Zaplana i Acebes, dos dels aznaristes més aznaristes, ja no seran a la direcció del PP i Rajoy té les mans més lliures. Però falta veure si és possible un nou PP o només s’està assistint a un canvi de cares, per més radical que sembli.