El 'hijab' i el pírcing

No hi ha cosa en el món que mereixi més respecte que un nen. La felicitat d’un nen hauria de ser el límit infranquejable de qualsevol acció humana. La humanitat que no respecta els nens té un problema perquè tard o d’hora serà devorada per aquests nens. Com aquella terrible pintura de Goya, Saturno devorando a su hijo, però al revés.

Els nens són el futur, el seu i el nostre. I ens devoraran si no els cuidem el futur. Els nens xantatge que estem alimentant en la nostra opulència occidental; els nens soldat del Tercer Món, a qui se’ls roba la infància per, si sobreviuen, perpetuar l’odi. Escric tot això pensant en la petita Shaima, la nena de 8 anys d’origen marroquí que ha tornat a classe amb el seu estimat vel.

La direcció del centre, una escola pública de Girona, li va tancar la porta perquè el reglament intern veta l’exhibició de simbologia religiosa i la Generalitat n’ha forçat la readmissió apel·lant al dret superior a l’escolarització. Estic a favor que la Shaima vagi a classe amb hijab si això la fa feliç, com diu la seva mare.

Però estic en contra que la Shaima vagi a classe amb el vel si és per fer feliços als seus pares, per als quals, segons han declarat, “la religió és molt important”. ¿Quina classe de pares són aquests que prefereixen que la seva filla no vagi a escola abans que fer-ho sense hijab? Qui o què els ho exigeix? ¿I què farem si companyes de la Shaima es posen creus al coll? ¿També direm, com ja he sentit sobre el seu cas, que és com dur un pírcing?

L’escola de la Shaima no és una escola alcorànica. I com que hi ha el risc que algú s’aprofiti de les petites Shaimes per afirmar la seva fe en un espai públic laïcitzat, demano que el Parlament legisli sobre el tema. Perquè altres pares d’una altra religió han renunciat a afirmar-la. I perquè vull que la Shaima sigui feliç perquè en el futur pugui gestionar des de la felicitat el seu dret a decidir si porta hijab o no en porta.