Una de les mancances democràtiques d’Espanya i també de Catalunya és que en gairebé 50 anys de democràcia mai hagi presidit l’executiu una dona. En el cas espanyol, populars i socialistes han tingut destacades segones, com Fernández de la Vega (PSOE) o Sáenz de Santamaría (PP). En el seu moment veritables dones de ferro, mai els respectius aparells dels partits les van promocionar com a candidates a la presidència. La mancança de presidentes sovint ha portat i destacat papers de “primera dama”. Va ser el cas de l’Ana Botella, que de tant exercir el paper de dona d’Aznar va passar a la política professional fins a ser alcaldessa de Madrid. O de Carmen Romero, que va passar els primers anys a La Moncloa amb discreció com a primera esposa de Felipe González i ha reivindicat que també era del “clan de la tortilla”, un grup de socialistes a Sevilla dels anys setanta, encapçalat per Guerra, González i altres. Romero va demanar un escó al Congrés, per on va passar sense pena ni glòria. Les dones de Zapatero i de Rajoy van exercir discretament, a banda de manifestar que no els agradava el paper a la vida pública. Malgrat tot, van viure a La Moncloa a cos de rei. A Catalunya, a l’hora de parlar de dones de presidents tenim a la memòria Marta Ferrusola. Afortunadament, la resta de dones de presidents han sabut exercir el seu paper sense exageracions.

Fa un any que la dona de Pedro Sánchez és al centre de la política per l’afer Begoña Gómez. El jutge investiga l’activitat professional de Gómez a la UCM i una possible vinculació al rescat d’Air Europa. Li imputen delictes de tràfic d’influències, corrupció en els negocis, apropiació indeguda, intrusisme laboral... Quan es va destapar l’afer va coincidir que Pedro Sánchez va desaparèixer cinc dies per reflexionar. Llavors, més d’una persona del seu entorn va creure que tiraria la tovallola. És clar que les acusacions a Gómez provenen de l’extrema dreta per fer caure Sánchez, però “la dona del Cèsar, a banda de ser honesta, ho ha de semblar”.