Sant Jordi és ‘de todos’

La Generalitat de Catalunya, el govern de tothom segons la proclama omnipresent de la seva comunicació institucional, celebra la diada de Sant Jordi amb l’eslògan “Sant Jordi és de tothom”. Hi estem d’acord!, tot i que una mica obsessiu aquest “de tothom”. Ves que no sigui allò de “qui presum, fa fum”, que segons l’Optimot és l’expressió més ajustada al refrany castellà “dime de qué presumes y te diré de qué careces”.

Aquesta necessitat de reivindicació persistent del “tothom” s’entén que per un costat té una voluntat inclusiva i que per l’altre vol marcar un perfil propi, per contrast, del moviment independentista, excloent per definició segons el seu ideari i el seu relat. Des del meu punt de vista, segurament adoctrinat, aquest “de tothom” té una pàtina uniformadora que pretén diluir els trets específics i propis de la tradició inequívocament catalana de Sant Jordi, donant la volta, una volta perversa, a la idea “d’un sol poble” d’en Paco Candel en què la construcció de la identitat comuna pivotava justament sobre el fet diferencial català, amb la llengua al capdavant, com a clau de volta per a la integració de les persones nouvingudes al nostre país.

Aquest “de tothom” vol dir neutre, descafeïnat, equidistant, rebaixat, pla, innocu, anodí, balsàmic, analgèsic, buit, inofensiu. Aquest “de tothom”, que vol passar per neutral, té una càrrega de mediocritat tan ofensiva que acaba resultant excloent. És un “de tothom” nítidament ideològic. És el drac de Sant Jordi del 2025. Perquè, si per fer-lo “de tothom” hem de renunciar a la nostra essència cultural i lingüística, no paga la pena. Ja tenim moltes altres festes “de tothom”. Aquesta és nostra, de la llengua i de la cultura catalana, i preferentment feta en català. No per a catalans. Feta amb català i amb una vocació universal per a tothom. Perquè la tradició cultural catalana mai ha estat excloent. “Un sol poble” que parla, escriu i llegeix en català, que acull en català, que integra en català. I que estima en català, i que per Sant Jordi així ho celebra amb un llibre i una rosa.

Perquè aquest “de tothom” té l’implícit de “fem-ho en castellà perquè així ho entén tothom”. “Fem-ho en castellà perquè així incloem tothom”. Aquest “tothom” ens assimila a una lògica quantitativa que ens arrossega a la irrellevància i a la desaparició. Sí, el Sant Jordi és de tothom i per a tothom, però des de la nostra manera de ser i de fer, des de la nostra llengua i des de la nostra cultura. És un Sant Jordi amb una llegenda concreta, amb un relat propi, amb una tradició històrica, amb una voluntat d’afirmació identitària. No hem de demanar perdó per ser qui som i per voler continuar sent-ho. És una tradició catalana, oberta a tothom, que festeja la nostra manera de ser al món, que és diferent, ni millor ni pitjor, que altres maneres de ser-hi. Compte que amb aquest “de tothom” no acabi sent de ningú, o de tots menys dels catalans. És allò tan nostre de “cornuts i pagar el beure”.