La Creu de Wallapop

A l’actriu Loles León, no se li coneix cap gest que justifiqui, ni que sigui mínimament, els serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en l’àmbit cívic i cultural que són imprescindibles per ser distingit amb la Creu de Sant Jordi. De fet, ni tan sols se li recorda una resposta sencera en català als mitjans de comunicació perquè –tot i que en alguna ocasió ha semblat saber-ne– es passa al castellà al cap de tres o quatre paraules. Això, encara que se l’entrevisti en mitjans de comunicació de Barcelona que tenen una audiència inequívocament catalanòfona. En aquest sentit, l’única característica que la vincula a Catalunya és haver nascut a Barcelona. Una circumstància que ha utilitzat, precisament, per prendre posició, de forma reiterada, en contra de l’escola en català. Per a ella, aquesta restauració social (“No tenía oportunidades, salió eso de la normalización lingüística y entonces fue muy difícil”) va ser negativa i va motivar-la a instal·lar-se a Madrid, on continua vivint.

Decidir fer carrera professional on sigui en la llengua que sigui és perfectament legítim, només faltaria. I, al capdavall, no és culpa d’ella si el govern de la Generalitat li dona una medalla. Però és evident que, fins arribar al seu nivell de servei a Catalunya, hi deu haver, pel cap baix, uns quants milions de persones que, ni que sigui, s’han abstingut d’atacar directament la llengua catalana i la voluntat de normalitzar-la. Almenys en el cas de José Creuheras, president del Grup Planeta, i Javier Moll, propietari de Prensa Ibérica, es pot identificar que han fet alguna inversió en productes culturals i/o periodístics en català. Per més anticatalanistes que siguin. Tot això no afecta els premiats, sinó el que premia, que som tots a través de les institucions catalanes. Si els honors són tan barats, vol dir que Catalunya, com a nació, no val res. I que la Creu de Sant Jordi acabarà a Wallapop.