ARA TORNO
Marcians de Bilbao
Setembre. Tot torna. La rentrée. Retorn a la feina. Retorn a l'escola, l'institut o la universitat. O a l'atur. S'acaben els horts d'estiu i van arribant els fruits de la tardor. Torna el futbol, també. S'acaben les bermudes, símbol inequívoc d'oci vacacional. Sí, sí, comença també un nou curs polític. Ja hi som. Tan bé que estava quedant aquesta tòpica crònica costumista de final de vacances i tornada a la rutina, i els polítics ja han volgut treure el nas. Què serien els polítics si no poguessin treure el nas cada dia (durant les vacances, també)? Uf, això passa per fer preguntes incòmodes... Si ara hagués de contestar potser seria massa optimista si digués que els polítics sense la necessitat de sortir als mitjans cada dia serien segurament uns polítics molt millors del que són ara. Però no s'espantin (o no siguin tan optimistes), no sembla que vagin per aquí. Van a la seva, com sempre: guanyar eleccions i quatre anys per mantenir-se adherits al poder. El seu món és inalterable. Però resulta que en aquest país sí que han passat coses, malgrat que ells sembla que ja ho tinguin oblidat (fins al punt que es pensen que els que no ens dediquem a la política també ho hem oblidat). Parlo, ja ho saben, de la manifestació del 10 de juliol. Per fer-ho més lleu, miraré de parlar-ne explicant un acudit que em temo que ja saben: a un home que caminava tranquil·lament pel carrer li cau un piano de cua sobre; com si res, l'home surt de sota les restes del piano, s'aixeca, s'espolsa els muscles i diu: “Sort que sóc de Bilbao, si no d'aquesta no me'n surto.” Als polítics catalans el 10 de juliol els va caure a sobre una macromanifestació que reclamava un pas cap a la sobirania de Catalunya i ells, espolsant-se els muscles, han exercit de bilbaïns de tota la vida (ja se sap que els de Bilbao neixen on volen). Ni una idea, ni una proposta, ni una resposta a l'altura del que requeria la mobilització i la reivindicació d'aquell gran dia per a Catalunya. Com sempre, petitesa d'arguments, visió nul·la per projectar el futur, partidisme i electoralisme. Més que de Bilbao, semblen marcians.