Fiscal creatiu per a Companys

Tothom sabia que la fiscalia espanyola s’empescaria la manera de fugir del cas Companys. La Generalitat li havia demanat que presentés al Suprem un recurs per revisar la condemna al president afusellat. Si Conde-Pumpido hagués volgut satisfer la petició s’hauria trobat amb una revolta de fiscals. Però el fiscal general no volia atendre la demanda de la Generalitat, i s’ha tret de la màniga una interpretació ad hoc de la llei de memòria històrica, que fora de la seva ment creativa no anul·la cap judici franquista, perquè la majoria parlamentària a Madrid no va voler-ho.

És un deliri que es pretengui donar valor de nul·litat a un escrit engiponyat per la fiscalia per sortir de l’embull. Una sentència només la pot anul·lar un tribunal o una llei que realment ho digui. L’opinió de la fiscalia només és una opinió, sense efecte jurídic, i Companys continua condemnat per un dels molts tribunals que la llei de memòria considera, genèricament i ambigua, “il·legítims”: cap menció al president màrtir. Saura i Montilla ho saben i tanmateix s’hi han agafat com a un ferro roent per proclamar un èxit inexistent sense vergonya. CiU s’hi ha apuntat, més tímidament. I queda ERC, que ha rondinat ostensiblement, com fan ERC i ICV quan discrepen amb algun dels socis: una vegada darrere l’altra, des de Palau estant.