Espanya són toros

Hi ha una diferència d’arrel entre aquí, Catalunya, i allà, Espanya, en l’enfocament de la qüestió taurina, del toros sí, toros no; o toros no, toros sí. Allà declaren la fiesta Bien de Interés Cultural (BIC, com els bolis) a cop de decret perquè els dóna la gana –ahir ho va anunciar el govern d’Aguirre– i per respondre a la “provocació” catalana. Allà ho tenen claríssim: la fiesta és nacional, i per tant “cultural”, y punto pelota. I ho és, de nacional: els toros formen part de la identitat cultural espanyola i mig món no sap encara on és Espanya però sí que sap que Espanya és el país dels toreros i les bailaoras.

És la fiesta nacional, i els tòpics són els tòpics i tota la mandanga, des de la Carmen de Mérimée al Timbaler del Bruc; però és la fiesta nacional encara que vagi a menys, i encara que a l’Espanya-Madrid també hi hagi antitaurins proanimalistes i que a les Canàries s’avancessin prohibint les corrides, ells ho tenen claríssim. Espanya són toros. Aquí es matisa més. Tant, que encara discutim què som. Aquí no prohibim les corrides a cop de decret; aquí es dóna tràmit a una iniciativa ciutadana i es crea la corresponent comissió parlamentària, i es criden toreros i filòsofs i psicòlegs i apoderaos. I després el Parlament votarà el que hagi de votar i sortirà sí o sortirà no, i sempre s’hi podrà tornar en un sentit o en un altre.

Aquí, si hem de matar alguna cosa, la matem amb la paraula; allà, algunes coses encara les maten amb l’espasa. Però tenim una tendència penosa a fer-nos trampes al solitari: esclar que matar o no matar toros és un tema de progrés civilitzatori. Però també identitari. I polític. Per molt que diguem (Puigcercós, Duran i Lleida) que no ho és, o que no pretenem que ho sigui ¿A qui coi volem enganyar? ¿Al toro? ¿A Espanya? Sí, d’acord. Aquí deliberem. I allà executen... o se suïciden. Filosofies: la ballarina –amb collonera– i la bèstia? Vivència agònica de la identitat nacional? Convidem un jubilat de Conca al Parlament!