La burca

Diuen els diaris que la “comissió de cultura, benestar i educació de l’Ajuntament de Barcelona va rebutjar la moció per prohibir la burca”. D’aquesta informació se’n desprèn, doncs, la feliç notícia que hi ha una comissió de cultura, benestar i educació a l’Ajuntament de Barcelona.

El cas és que per rebutjar la prohibició, que proposa el PP, diversos polítics hi han dit la seva. Per exemple, el republicà Xavier Florensa troba que la qüestió “no es pot ventilar amb una moció de dues línies”. Al contrari, ell “aposta per abordar el debat de forma seriosa, responsable i integral per evitar que algunes dones es quedin tancades a casa”.

Deixem de banda que al llibre d’estil dels polítics hi hauria d’haver la recomanació de no fer servir la paraula “integral” a menys que es parlés de pa o de maneres de despullar-se (perquè “abordar un debat de forma integral” vol dir que no vols “abordar-lo” de forma parcial, que sempre s’agraeix). Fixem-nos en la frase que diu en Florensa. Ell vol evitar, amb la no prohibició de la burca, “que algunes dones es quedin a casa”. Però, si no fos així, la prohibiria o no la prohibiria?

Entenc el que diu. Hi ha dones que només poden sortir amb burca i si no se la posen, els pietosos marits i germans, inspirats per la fe de Mahoma, no les deixaran ni anar a llençar les escombraries per si mostren el pecaminós cap. I n’hi ha que, sense el veredicte de cap mascle de la família, ja decidirien no sortir de casa abans que mostrar el pecaminós cap als infidels.

No és desitjable, però no es pot no dictar una llei per si de cas les possibles infractores perden privilegis si la compleixen. Seria com dir que no podem prohibir la prostitució als carrers perquè condemnem les prostitutes a les pallisses dels macarrons. O com dir que no podem eradicar la mendicitat infantil perquè els nens mendicaires es quedarien sense menjar.