L'Estatut que no serà

En política no s’ha d’emprendre mai una batalla si no és per guanyar-la. Aquest ha estat el gran error de l’Estatut. Era una via condemnada al fracàs, perquè l’Estat té mil i un mecanismes per frenar l’embranzida. Primer apareix el Caamaño de torn, després l’Alfonso Guerra, després l’advocat de l’Estat, i finalment el Tribunal Constitucional. Afegeixin-hi l’aparell mediàtic espanyol, i alguns errors propis, i a veure quin país se’n sortiria davant tot l’Estat en pes.

La culpa inicial del revés la té aquella mentida monumental de Zapatero: “Donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament”. No va ser cap sortida simpàtica. Allò no té nom. Va ser una nota de pèssim polític. Va ficar Catalunya en un escenari irreal i enganyós que acabarà esquerdant les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest país segurament es quedarà sense Estatut, però s’haurà trencat també el pacte d’Estat que s’havia subscrit amb penúries.

Què cal fer a partir d’aquí? Aquest és el repte que s’han de marcar el govern i els dirigents polítics catalans. A aquest país li cal tenir un horitzó més enllà de la sentència de l’Estatut. Qui faci aquest projecte polític més creïble i il·lusionant –les dues coses alhora– encararà a l’alça el futur. El país ha de superar l’Estatut que no serà i assajar una nova via.