Punt d’inflexió a l’Iran

Aquest no és el resultat que desitjaven Hillary Clinton o Barack Obama (realment, la reelecció de Mahmud Ahmadinejad és una mala notícia per a tots). Però tampoc no és l’escenari ideal per al president iranià. Estem davant d’un punt d’inflexió en la relació entre el règim dels aiatol·làs i Occident. Ahmadinejad es manté al poder per un segon mandat. Però sense la retòrica culpabilitzadora de George Bush, les classes mitjanes i els universitaris de Teheran han afavorit una alternativa moderada que s’ha quedat a les portes de rellevar-lo. Ahmadinejad és avui més feble. L’oposició interna se sent enganyada, i s’ha atrevit a sortir al carrer. No és que Mir-Hossein Mussaví tingués menys interès que Ahmadinejad a seguir en la cursa nuclear. Però el candidat reformista havia posat l’èmfasi de la seva campanya a millorar la vida política a l’Iran.

En un país on encara hi ha execucions públiques, on es manté el càstig medieval de la lapidació, on no hi ha llibertat de premsa ni de partits, Mussaví ha fet campanya prometent drets i llibertats individuals. Això és bo. Com més democràtic sigui l’Iran, més fàcil serà entendre-s’hi. Però no és suficient. Segur que en el bon resultat de Mussaví hi té alguna cosa a veure l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca i el seu discurs més conciliador. De tota manera, els discursos nuclears i anti-Israel no són exclusius dels mítings d’Ahmadinejad. En canvi, el president ha assolit la reelecció a base de conservadorisme religiós, del suport dels aiatol·làs i un populisme d’entrepans i beguda gratis. Les classes intel·lectuals de Teheran es revolten sobretot contra això. Si algun canvi vol fer Ahmadinejad per acontentar la seva oposició, serà en política interna; però sense el suport massiu dels iranians també haurà de canviar el to de la seva política exterior. El canvi no és suficient, no és el desitjat. Però caldrà estar atents.