Articles

El castell de Montjuïc per a la ciutat

Opinió

El castell de Montjuïc forma part de la memòria col·lectiva de la ciutat, una memòria que no és neutra ni apolítica. El castell ha estat escenari dels episodis més cruents d’assetjament a la ciutat, des dels bombardeigs d’Espartero fins als fets de la Setmana Tràgica i els afusellaments del període de la guerra civil. Durant el franquisme i fins el 1960 va ser considerat la plaça per excel·lència des d’on poder dominar Barcelona amb funcions com a presó i centre de tortura. A l’altra cara de la moneda hi trobem en el castell el símbol de la Catalunya sobirana cosa que el govern espanyol té molt present a l’hora de valorar la conveniència o no de retornar plenament la seva titularitat per al seu ús civil. Aquesta primera consideració històrica és clau per entendre els múltiples obstacles que hem de saltar abans el castell sigui retornat a la ciutat sense més dilacions.

La presència del ministeri de Defensa en la composició del nou ens gestor només s’explica com la resistència del govern central a tancar la pàgina de la història on l’exèrcit sempre s’hi ha mantingut perquè, de fet, hi continua veient una fortalesa de resistència. El retorn del Castell a la ciutat s’ha d’entendre pel seu valor civil. Es un deute històric i s’ha de llegir en clau d’una nova etapa en un Estat democràtic.

La ciutat no pot acceptar una cessió si no és plena i sense condicions perquè el traspàs condicionat ja es va fer en època franquista instal·lant-hi el museu militar i les antenes amb un destacament de l’exèrcit. L’Ordre Ministerial de cessió del govern Zapatero torna a repetir l’esquema imposant-nos, en aquest cas, la figura del ministeri de Defensa en el nou Centre per la Pau. No és que el govern espanyol vulgui un Centre Internacional per la Pau a Montjuïc i d’aquí en derivi la inapel·lable presència de l’exèrcit. No; volen garantir la presència de l’exèrcit i busquen un organisme on enquibir-lo. Tant és així, que si l’Ajuntament volgués canviar l’ús com a centre per la Pau per un altre no podria i en perdria la titularitat. És a dir, és una cessió condicionada a la presència de l’exèrcit. Es dóna per fet, sense opció a canviar-ho. Igualment caldrà derogar la Llei franquista del ’60 per deixar sense efectes la primera cessió i validar-ne l’actual.

Si no és així, entendrem que l’exèrcit no ha canviat de posició, ni durant el franquisme ni amb trenta anys de democràcia, ja que segueix veient el castell com una excel·lent plaça per controlar Barcelona. Un aspecte més que posa en evidència la diferència de model de ciutat entre els partits que donen suport a aquesta estratègia i Esquerra, ja que acceptar condicions del govern central és negar la capitalitat a Barcelona i reduir-la a simple capital de províncies. Lamentable gest de submissió cap al govern espanyol. I els gestos en política –ja se sap– són indicadors de l’ideari de les persones i els partits. Per això, aquest dissabte vinent hem de pujar tots a Montjuïc per dir amb veu alta el que es mereix la ciutat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.