Garzón, atrapat en l'esperpent de la justícia

Baltasar Garzón s’asseurà al banc dels acusats per un delicte de prevaricació en relació amb la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Així ho ha decidit el jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela, que, en una dura interlocutòria, sosté que el polèmic jutge estrella de l’Audiència Nacional va saltar-se la llei amb “imaginació creativa” i va obrir un “procés penal artificiós desconeixent principis essencials de l’Estat de dret”, les lleis d’amnistia del 1977 i la més recent llei de memòria històrica. La situació frega l’esperpent tenint en compte que parteix de l’acceptació de tres querelles de grups ultres, entre els quals la Falange Española de las JONS, el partit únic del règim. Però Garzón també és on és –podria quedar inhabilitat de 12 a 20 anys– perquè algunes de les seves actuacions, per més lloables que fossin els objectius, han vorejat tècnicament el despropòsit.

La llei d’amnistia va suposar, a més a més de l’excarceració dels presos polítics del franquisme, l’exhauriment de totes les responsabilitats que poguessin ser imputades als caps del règim. I la de la memòria històrica regula les reparacions a les víctimes, inclosa la inhumació de les fosses comunes de la repressió. Dues lleis que Garzón va considerar insuficients per localitzar els desapareguts, motiu pel qual va declarar-se competent per obrir una causa per “crims contra la humanitat”. I ho va fer assumint que els competents eren els jutges territorials, als quals va haver de remetre la causa 30 dies després d’obrir-la i practicar diligències tan esperpèntiques com la de verificar que Franco és mort.

Baltasar Garzón és un jutge incòmode perquè ha participat directament en grans processos que han afectat tant la dreta, ara mateix el cas Gürtel, com l’esquerra de l’arc polític, amb els casos GAL o Filesa. Les seves actuacions, massa cops més mediàticament efectistes que tècnicament rigoroses, li han generat enemics a dojo, també entre els seus col·legues, en un clima de politització de la justícia al qual no és aliè el mateix Garzón. I ara s’enfronta a un judici esperpèntic que retrata prou bé l’esperpent en què s’ha convertit la justícia espanyola.