El que volen sentir

Va agafar el full i va llegir les tres preguntes que havia de contestar. Eren l'últim escull, el definitiu. Les set proves anteriors havien reduït a tres el centenar de persones que es van presentar per obtenir la feina. Es va començar a posar nerviós quan va veure que els altres dos aspirants escrivien a tot drap, sense gaire vacil·lacions, mentre ell rellegia per tercera vegada els anunciats següents:

«1. Hi ha gent que sap argumentar i defensar una posició i immediatament ser capaç de fer el mateix amb la contrària, amb la mateixa vehemència i passió. És una virtut o un defecte?

»2. Dir justament allò que tenim la certesa que algú vol escoltar o callar una veritat que farà mal és una actitud farisaica o un gest de suport, de respecte envers l'interlocutor?

»3. Dimitiria o no acceptaria un càrrec si tingués el convenciment que no està preparat per exercir-lo?

»Argumenti les respostes.»

Al cap de mitja hora es trobava sol a la sala. Els altres ja havien entregat les seves respostes mentre ell buscava aquella inspiració, aquell raig de llum enmig de la boira espessa que el feia debatre internament la qüestió cabdal: es tracta de dir la veritat o de dir el que calculo que volen que els digui? Finalment va trobar on agafar-se: en la cara d'esperança de la seva parella en acomiadar-lo aquell matí. Massa mesos sense feina i veient de prop el llindar de la supervivència pura i dura li van fer veure que hi ha una lleialtat per sobre de totes: la que deus als que estimes, la lluita pel seu futur, pels seus somnis, per la seva dignitat.

Va acabar en quinze minuts i va entregar el full. Una setmana després li van comunicar que era l'escollit per a la feina. Cada més, quan obria la nòmina, dubtava, com si fos una fiblada, si s'havia de sentir un frau o senzillament s'havia de considerar un convers al pragmatisme.