Parlem de Ciutadans, que encara hi som a temps (2a part)

Honestament, quan a mitja setmana vaig publicar l'article Parlem de Ciutadans, que encara hi som a temps, no tenia la més mínima intenció de publicar-ne una segona part, però hi ha dos fets que m'han dut a escriure-la.

El primer fet és el tomb que ha pres la crisi de Ciutadans, amb els dos diputats crítics, els senyors José Domingo i Antonio Robles que, de cop i volta, han fet sumes i s'han adonat que tenen prou poder per agafar la paella pel mànec i han fet un pas inaudit en política, almenys, si no m'equivoco, pel que fa al Parlament de Catalunya. S'han adonat que dos són més que un i que són majoria en un grup de tres i que per tant tenen dret a prendre el control del Grup Mixt. No sé si d'això no en podem dir un cop d'estat, però podem dir que almenys l'Albert Rivera s'ho ha pres així. Veurem què hi diu la Mesa del Parlament, però la decisió d'erigir-se en president i portaveu del grup i arraconar Rivera m'ha semblat brillant en aquests temps que corren. El sentit de l'humor és l'últim que s'ha de perdre, sí senyor.

El segon fet és una frase que vaig incloure al meu anterior comentari: "Al capdavall eren dels nostres, del sector crític, però dels nostres". Ho vaig dir en aquell moment i ho reitero ara, encara que no agradi: Ciutadans, per molt que a molta gent li sembli estrany o paradoxal, és un partit polític nascut a Catalunya format per catalans i votat per catalans amb clara vocació d'esdevenir referent polític de l'antinacionalisme perifèric a tot Espanya que ha fracassat en el seu intent de crear primer la sucursal per després constituir la seu central. Podem celebrar la seva propera desaparició, però també ens ho hauríem de fer mirar, perquè els que vindran, ja saben, seran molt pitjors i perquè no es pot ser tan ximple de creure que, si mai som independents, no haurem de conviure amb partits com aquest.