Garzón

La trajectòria com a jutge de Baltasar Garzón està plena d’episodis polèmics. Se li ha atribuït en diverses ocasions una certa tendència a anar pel dret i a envoltar les seves actuacions de la màxima espectacularitat, no sempre acompanyada del màxim rigor garantista. Però, així i tot, que pugui ser processat i inhabilitat, a instàncies de formacions que es proclamen hereves del franquisme, per haver volgut investigar crims comesos durant la dictadura és una cosa que repugna al sentit comú. Si sempre s’ha comentat en Garzón una certa tendència a la desproporció, ara sembla ell mateix la víctima d’una desproporció incomprensible.

Memòria. Hi ha un debat jurídic possible sobre si Garzón tenia o no les competències per fer la investigació. Hi ha un debat polític possible sobre el tractament jurídic de la memòria històrica dels crims de la guerra i del franquisme. Però ni sumant les dues coses, que ja fan de mal sumar, s’entén el titular que quedarà del cas: processen al jutge Garzón per voler investigar els crims del franquisme. Un titular que fa mal. I que només es pot començar a entendre si hi afegim un tercer element: els viatges d’anada i de tornada entre la política i la judicatura han fet de Garzón el centre d’una batalla política en el si de la justícia.

Àrbitres. Un dels efectes secundaris més letals de tot el cas és precisament la intuïció d’aquesta batalla. La sensació que la política es judicialitza i la justícia es polititza. No calia el cas Garzón: n’hi ha prou de mirar els comentaris sobre el Constitucional i l’Estatut, la divisió entre jutges conservadors i progressistes com a eufemisme del seu alineament amb els partits. Aquest és un problema greu, que el cas Garzón torna a posar damunt la taula. La sensació, pèssima per al sistema, que hi ha àrbitres que porten posada la samarreta d’algun dels equips que figura que estan arbitrant.