Bous i esquelles

La rivalitat camp-ciutat és universal i més vella que l'anar a peu. A Catalunya, país petit, als habitants de la ciutat no els agrada sentir les campanes del campanar des d'on sempre es pot veure el campanar veí. Ni el cant dels galls, ni el so de les esquelles. I encara menys ensopegar amb el bestiar quan va d'un lloc a l'altre. El problema s'ha agreujat des que, un cop trinxada la costa, ha esclatat el turisme rural.

Exèrcits d'urbanites envaeixen els pobles el cap de setmana amb els seus totterrenys, i els que hi viuen s'ofenen perquè els visitants semblen convençuts que els han posat allà el divendres per al seu gaudi. Però és que en el fons és així. El model econòmic a què ens hem deixat arrossegar, menystenint o deixant que es menystingués l'agricultura, la ramaderia i les explotacions forestals, ha convertit aquest país petit en un parc temàtic gran, on la meitat de la població treballa fent putxinel·lis per a l'altra meitat i per als que vénen de fora. I ara ens barallem pel so de les campanes com si ens queixéssim de les tovalloles massa aspres de l'hotel. Així anem perdent bous i esquelles.