Companys

És imprescindible restituir l’honor del president Companys, afusellat per ser el president de Catalunya. Però no tinc gens clar quina és la millor fórmula per fer-ho, si la que comporta l’anul·lació del procés o una altra que en signifiqués la revisió. No hi entenc gens, però la paraula revisió no m’acaba d’agradar. No crec que haguem de tornar a jutjar Companys per poder-lo absoldre. Crec que no se l’havia d’haver jutjat. Però crec també que, al marge dels processos judicials, per la feina dels historiadors, no hem d’amagar-nos res del que va passar en aquell període.

Miquel Mir. En aquest sentit, he llegit amb una esgarrifança El preu de la traïció, una investigació feta per Miquel Mir i Mariano Santamaria d’un esdeveniment tenebrós: l’assassinat a sang freda de 172 maristes, després d’haver cobrat un rescat substanciós per les seves vides. El llibre diu que els autors del xantatge, el cobrament i els assassinats no eren incontrolats que actuaven al marge de els institucions, sinó que ho feien amb el coneixement i una certa empara institucional. Si més no, de gent de la CNT-FAI que estava dins del govern de la Generalitat. La hipòtesi és inquietant. Però sempre és necessari saber. Altra cosa és jutjar.

Vives. Per jutjar, encara que sigui moralment, el que va passar en aquell temps no podem oblidar que quan s’obre l’aixeta de la guerra surt el pitjor de cadascú i el pitjor de cada casa. Acabo de llegir també El somni de Farringdon Road, d’Antoni Vives, una de les millors novel·les recents sobre la guerra i on es fa, a l’ombra d’Incerta glòria l’èpica de la gent que la va fer des del centrisme democràtic republicà i el catalanisme. I on es parla també de la frontera tènue que va separar l’idealisme del crim, quan es va obrir l’aixeta. Però no oblidem que qui obre l’aixeta és qui es revolta contra la legalitat republicana. És Franco.