Vegueries d’etern retorn

El debat de les vegueries és com un etern retorn d’una batalla innecessària, a la qual la Vall d’Aran s’ha vist abocada de forma involuntària. L’objectiu de la llei que promou el departament de Governació i Administracions Públiques no és un altre que establir la divisió territorial veguerial de Catalunya, comunitat autònoma a què pertany l’Aran, com és obvi. L’objectiu, ben legítim, es dedueix del que estableix l’Estatut d’Autonomia de 2006 respecte de l’organització territorial, així com d’uns compromisos polítics i electorals, també ben legítims i lloables. Quedi clar, per tant, que l’origen del problema, del conflicte territorial envers l’Aran, no prové del noble objectiu amb què es vol redactar la llei, sinó de la naturalesa de la vegueria i del procés desenvolupat pel departament, que pateix d’un imprescindible diàleg territorial, que no ha existit fins ara.

Anem a pams. La Vall d’Aran gaudeix d’un règim especial d’ençà de la llei de 1990, que va permetre la reinstauració, l’any següent, del Conselh Generau d’Aran, la màxima institució d’autogovern, després que fos abolida el 1834. En contrast amb la història del Principat, que patí l’aniquilament institucional el 1716 amb el Decret de Nova Planta, els aranesos pogueren perllongar més d’un segle el seu autogovern. Això vol dir que la singularitat de l’Aran no només és definida per una llengua pròpia, l’aranès, avui oficial arreu de Catalunya –i permeteu-me, en aquest punt, fer una crida a favor de l’Estatut aprovat pels catalans i els aranesos el 2006 tot instant que es retirin els recursos d’inconstitucionalitat que afecten també els nostres drets lingüístics i el nostre autogovern–, sinó per una llarga tradició d’autogovern, de la qual podem fixar els inicis ja a l’Edat Mitjana. La singularitat cultural i la singularitat política s’emmirallen, encara que només sigui per un pur determinisme geogràfic, en una singularitat territorial ben clara i definida. “La Vall d’Aran no podrà ésser inclosa en cap divisió territorial que no sigui la d’ella mateixa”, rebla la llei de règim especial.

Atenent aquesta singularitat tan clara i definida, emparada per l’Estatut i la llei de 1990, el problema es genera, de bell nou, quan aquesta singularitat ni queda esmentada en l’avantprojecte de llei d’organització veguerial de Catalunya, almenys en les versions a què hem pogut tenir accés. Ni hi és ni s’espera que hi sigui, sembla que ens vulguin advertir, subsumida la Vall d’Aran com una comarca més de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, com així recull un annex. Ni la singularitat tampoc no s’ha tingut en compte a l’hora de posar en avís el Conselh Generau d’Aran sobre una llei d’aquestes característiques, donada la seva relació bilateral amb la Generalitat. Un oblit rere l’altre, que han merescut la desaprovació més enèrgica del govern que encapçalo.

Però és que, a més, el segon motiu de conflicte (la naturalesa de la vegueria) sorgeix en fer conviure la vegueria com una unitat de descentralització dels serveis de la Generalitat amb la província, unitat territorial que adopta l’Estat per mandat constitucional. M’explico. La Vall d’Aran forma part de la província de Lleida, una província que, per cert, quedaria trossejada en tres unitats, fet que podria repercutir negativament contra la suma d’esforços entre la plana i la muntanya i la necessària i obligada col·laboració en temes clau com l’alta velocitat, l’aeroport, els hospitals de referència i la universitat, que, ara per ara, només la ciutat de Lleida pot oferir, com a pol de referència, a la resta de la demarcació.

Lleida sí, vegueria pirinenca no. Per això aquí ningú discuteix la pertinença d’Aran a la província de Lleida, sinó que el que hom rebutja és la seva inclusió, sense diàleg, a una unitat descentralitzadora dels serveis de la Generalitat, perquè el Conselh Generau ja és a la Vall d’Aran el fruit concret i efectiu d’aquesta descentralització. És totalment contradictori adscriure l’Aran a un àmbit territorial superior de la Generalitat, quan la Generalitat a l’Aran té una forma concreta i específica en la institució del Conselh Generau, en el marc de les competències transferides pel mateix govern català. Una altra qüestió ben diferent és que l’Aran hagi d’establir col·laboracions amb l’àmbit territorial més pròxim en el marc de la cooperació local i el bon servei als ciutadans, com ara fa amb la Diputació de Lleida o amb els seus veïns del Pirineu català i també de l’altra banda de la frontera.

Per això, la naturalesa de la vegueria s’ha d’entendre com una desnaturalització potencial del nostre autogovern. ¿Algú s’imagina que Catalunya fos integrada en una regió del nord-est espanyol formada per l’Aragó, la província de Castelló, les illes Balears i la mateixa Catalunya, en el marc de la descentralització dels serveis de l’Estat? Oi que ens semblaria un despropòsit? Oi que Catalunya se sent incompresa quan malda per reconèixer els seus legítims drets a Espanya? Doncs així ens sentim avui els aranesos i les araneses, conscients que la defensa de l’Estatut i la dignitat nacional és també la nostra defensa, en aquest etern retorn d’un debat esgotador i viciat des del principi.