Dignitat és llibertat

D’entrada, crec que és de raó felicitar la premsa escrita catalana per haver estat capaç de concebre i de dur a terme una iniciativa com l’editorial conjunt d’ahir, La dignitat de Catalunya. És una bona mostra del que hauria de ser i de representar el famós “front català” que mai no hem arribat a tenir el gust de saludar en l’escena política: benvinguda sigui, doncs, aquesta versió en paper de diari. Davant de l’atipament, la mandra i la indignació (segons els gustos) que suscita en una gran part de la ciutadania l’actual situació, era necessari un gest així, lluny de la pusil·lanimitat que de vegades sembla congènita a les elits del país.

Fetes les felicitacions, doncs, potser que, ja que hi som posats, penséssim una mica més enllà dels fets conjunturals. Perquè la llardosa i penosa història del Tribunal Constitucional i la seva sentència sobre l’Estatut és això, una conjuntura que quedarà resolta –malament o molt malament, però resolta– qualsevol dia d’aquests. I la pregunta és la de sempre: i aleshores, què? Doncs aleshores restarà pendent la qüestió estructural, que –tal com apuntava el títol de l’editorial conjunt– és la dignitat. I, més concretament, on situem el llistó d’aquesta dignitat.

Ja em perdonaran que insisteixi en una cosa que intentava dir en l’article d’ahir, però em sembla que ve a tomb. Existeix un curiós sector de catalans –catalanistes i catalaníssims, no cal dir-ho– que, en una mena de síndrome d’Estocolm inversa i perversa, semblen haver arribat a la conclusió que la seva dignitat nacional consisteix a passar-se la vida plorinyant i lamentant-se per com se senten de perjudicats per Espanya. I que es mostren disposats a recórrer aquest bucle ad in finitum i fins a la nàusea, precisament perquè, com més el recorren, més dignes se senten. Tot són gustos, en aquesta vida.

Ara bé, al meu humil parer, la dignitat té poc a veure amb la lamentació, i en canvi té molt més a veure amb la capacitat d’actuar quan n’és hora. Tenim per exemple les reaccions que s’han anat succeint des de les Espanyes al mencionat editorial conjunt dels rotatius catalans. Com era d’esperar, van oscil·lar entre la ira i l’insult, amb perles cultivades com aquesta de “És impossible dir més falsedats amb pitjor intenció en menys espai” –Pedro J. dixit, en un commovedor autoretrat involuntari– i sense que hi faltessin les putrefactes comparacions amb el nazisme i l’Holocaust.

Bé, aquesta era la reacció a un editorial que, com ja he dit, constituïa un cop d’efecte, certament, però que no sortia ni un mil·límetre de l’statu quo ni de l’ordre establert: Estatut i Constitució, això era el que s’hi invocava. Però hi ha coses que no tenen remei, i una d’elles és una certa Espanya que sempre envestirà davant de qualsevol actitud per part de Catalunya que vagi més enllà de l’acatament submís (primera opció) o de la frustració del catalanisme ploramiques (segona opció, que els va igual de bé).

El que vull dir és que dignitat és no haver de tornar a fer editorials conjunts per mirar de desencallar una situació democràticament impresentable. Dignitat és no haver de tornar a escoltar insults com els que es profereixen –un dia sí i l’altre també, amb el pretext que sigui– contra un país sencer, les seves institucions i els seus ciutadans. Dignitat és no haver de tornar a escriure cap més article com aquest ni com el d’ahir. Dignitat, en una paraula, és llibertat.