Com s’arriba al TC

L’últim rumor és que, per conveniència política, el Tribunal Constitucional podria acordar la sentència sobre l’Estatut passades les eleccions catalanes. Tenint en compte que per a aquelles dates ja gairebé tots els magistrats estaran fora del seu mandat, queda clar que la principal característica d’aquests alts funcionaris és una immunitat rotunda davant la sensació de ridícul. Tots els indicis coincideixen en un únic punt: els importa un rave incomplir els preceptes legals i, per tant, no passen vergonya per més que tothom els assenyali amb el dit per una escandalosa manca d’independència.

De fet, és ben significatiu que, tot i la seva mitjana d’edat –la majoria d’ells superen els 65 anys–, ni un sol d’aquests juristes hagi volgut presentar la dimissió, ni que sigui per jugar amb els néts. És més, tots plegats podrien retornar perfectament a les seves activitats anteriors o emprendre’n de noves sense gaire dificultats. I, tot i així, no n’hi ha cap que plegui. Inquietant.

El cas és que, es miri com es miri, aquesta manca de dignitat professional descriu perfectament quina mena de persones són les que arriben a asseure’s en un despatx del Tribunal Constitucional. D’entrada, gent disposada a treballar-se a fons els que manen en algun partit polític –i una mica als de l’altre, perquè no s’hi oposin gaire– fins a arribar a un càrrec que no abandonaran mentre no els hi obliguin. Dins del seu mandat, s’empassaran tota mena de pressions i estaran disposats a ballar segons la música que els arribi des del partit que els va proposar. Com que mai no dimitiran, les negociacions entre el PSOE i el PP poden eternitzar-se sense por a alguna reacció d’amor propi que podria arribar a ser molt incòmoda. En definitiva, el sistema tria els menys professionals, els menys independents. I són aquests els que estan per sobre del poble català.