El paper necessari d'ERC

Tal com va infor­mar l’AVUI la set­mana pas­sada, els sec­tors crítics d’ERC esta­ven nego­ci­ant per unir-se. Aque­lla primícia avui ja és una rea­li­tat amb la fusió dels grups de Joan Car­re­tero i Uriel Ber­tran. En un arti­cle con­junt que sig­nen en l’exem­plar que teniu a les mans per donar a conèixer aquesta aliança, tots dos polítics asse­gu­ren que “no cal que ningú ens bus­qui con­tra ningú perquè no ens hi tro­barà”. Que Esquerra, doncs, no vegi un perill en aquesta fusió, sinó una opor­tu­ni­tat per començar a sumar, fins i tot, des del ves­sant més crític.

El moment actual –amb el finançament i la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal com l’espasa de Dàmocles– convé una Esquerra forta, que iden­ti­fi­qui l’ene­mic i tan unida com sigui pos­si­ble. Sin­te­ti­zant-ho molt, el repte d’ERC i el seu ser­vei a Cata­lu­nya passa, ara mateix, per un doble camí: demos­trar que poden ser un par­tit que governi bé i con­ti­nuar mar­cant l’horitzó de la inde­pendència. Segur que aquesta doble fita és com­par­tida per Puig­cercós, Carod-Rovira, Car­re­tero, per la pràctica tota­li­tat de mili­tants i per bona part dels votants als quals, en alguna ocasió o altra, han acon­se­guit engres­car en uns comi­cis. Tota la resta, per tant, des del punt de vista naci­o­nal són baga­tel·les. Ara més que mai, i amb aquests objec­tius comuns tan impor­tants, con­vin­dria fer amai­nar tiban­tors per­so­nals i fer un ser­vei a Cata­lu­nya, que neces­sita que un par­tit com Esquerra no es vagi esmi­co­lant a cop de tri­fulga interna. Sumar i il·lusi­o­nar serien els dos verbs que qual­se­vol estra­teg polític els acon­se­lla­ria con­ju­gar en les cir­cumstàncies actu­als del país i el seu encaix amb Espa­nya.

Ho deia ahir Carod-Rovira en l’entre­vista que li fèiem: “Als par­tits euro­peus els falta capa­ci­tat de seducció”. Els líders actu­als, el tàndem Puig­cercós-Ridao, estan del tot capa­ci­tats per acon­se­guir-ho.