Articles
Cassià Just: Va morint una època
Passa-ho!
Hi va haver una època, tampoc no fa tant, no es pensi, on tot era molt difícil. Eren dies on reunir-se per fer coses “a favor de Catalunya” era delicte i et podia dur a la presó. I no a les presons actuals, amb pistes de bàsquet i vis-à-vis, sinó a les presons franquistes, plenes de funcionaris franquistes, a les quals arribaves després de passar per cel·les de comissaries de policia, també franquistes. Eren moments en què penjar una gran bandera catalana a Montserrat era una heroïcitat i un desafiament i en què escriure en català estava perseguit. Miri, llàstima d’una màquina del temps, perquè podríem proposar fer un viatge a aquella època als que ara diuen que el castellà està perseguit a Catalunya. I amb un avantatge: molts no tornarien al present, perquè estarien tan a gust en aquell passat que s’hi quedarien.
Cassià Maria Just va ser un dels que van optar per jugar-se-la i participar en aquelles petites coses, que no van servir per fer caure la dictadura, però que van mantenir viu un sentiment. Amb més bona voluntat que resultats, però encara gràcies.
Avui és un bon dia per observar. Observar el pensament i el tarannà de l’abat emèrit, en l’aspecte polític, social i religiós, i comparar-lo amb el que tenim vigent un postelectoral 13 de març de l’any 2008. Bé, li recomano que no ho faci així de sobte, perquè pot tenir un atac de feridura intel·lectual. On és la societat civil? I encara li diré més: què és avui en dia la societat civil? El català que estava emprenyat és el català superat que no entén res i que se sent una bola de billar en una partida on no ha demanat jugar. I els bisbes catalans? Quin espectacle!!! Miri’s l’actual cúpula eclesiàstica catalana i compari-la amb l’església de l’abat Escarré, de Cassià Maria Just o la de molts i molts anònims mossens de poble.
Sí, sí, ja sé que tot allò va ser fruit d’una època que no és la d’ara, que la societat és totalment diferent i que canvia a una velocitat que ni Räikkönen. Però, com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat.
Cassià Maria Just va ser un dels que van optar per jugar-se-la i participar en aquelles petites coses, que no van servir per fer caure la dictadura, però que van mantenir viu un sentiment. Amb més bona voluntat que resultats, però encara gràcies.
Avui és un bon dia per observar. Observar el pensament i el tarannà de l’abat emèrit, en l’aspecte polític, social i religiós, i comparar-lo amb el que tenim vigent un postelectoral 13 de març de l’any 2008. Bé, li recomano que no ho faci així de sobte, perquè pot tenir un atac de feridura intel·lectual. On és la societat civil? I encara li diré més: què és avui en dia la societat civil? El català que estava emprenyat és el català superat que no entén res i que se sent una bola de billar en una partida on no ha demanat jugar. I els bisbes catalans? Quin espectacle!!! Miri’s l’actual cúpula eclesiàstica catalana i compari-la amb l’església de l’abat Escarré, de Cassià Maria Just o la de molts i molts anònims mossens de poble.
Sí, sí, ja sé que tot allò va ser fruit d’una època que no és la d’ara, que la societat és totalment diferent i que canvia a una velocitat que ni Räikkönen. Però, com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.