Som una cançó

Mai no hauríem sortit a cridar “Som una nació”, i per tant no tindríem les institucions polítiques i el país que ara tenim, si primer no haguéssim estat una cançó. Una Nova Cançó, per ser més exactes. Mai no hauria quallat una voluntat política majoritària de ser nació sense el Diguem no del Raimon, L’estaca del Llach o Què volen aquesta gent de la Bonet. Mai no ens hauríem pensat a nosaltres mateixos amb tanta complexitat, ironia, rigor i sensibilitat sense haver cantat Espriu i Martí i Pol, sense el Guillem d’Efak, el Serrat, l’Ovidi i el Pi de la Serra. No seríem el mateix –seríem ben poca cosa, o res– sense el Riba, el Sisa, l’Humet, el Toti Soler i tots els altres. I és que, quan Lluís Serrahima va publicar el seu article Ens calen cançons d’ara fa just cinquanta anys a la revista Germinabit, es va produir un d’aquests celebrats efectes papallona, propis del comportament dels sistemes caòtics –¿i què és el nostre país, una nació sense un Estat ordenador, sinó un sistema caòtic?– en els quals una petita pertorbació inicial pot produir una gran alteració final. És allò de l’aleteig d’una papallona a Pequín que provoca una tempesta a Nova York. Va ser premonitori que la primera cançó de Raimon, i en un cert sentit, de tot el moviment, fos Al vent (1959).

El gener del 1959, nacionalment, el nostre país era un erm. Ni escola, ni mitjans de comunicació ni institucions polítiques. Això sí, era un erm cultivat per uns pocs resistents amb passió, intel·ligència i generositat, contra tot pronòstic d’èxit, però amb una esperança folla. I en Serrahima, empès per Josep Benet, va escriure que calien cançons d’ara –si volíem ser alguna cosa en el futur– en una revista montserratina que arribava a quatre gats. Llavors va convèncer Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs d’agafar una guitarra i posar-se a cantar, sense saber-ne gaire. Allò va començar a funcionar. Només valen les idees que funcionen. Després, segons relata Xevi Planas, quan Josep Espar Ticó li diu a Ermengol Passola “Hauríem de fer una discogràfica”, aquest, conscient del retard històric que arrossegàvem, li respon: “Ahir, ho hauríem d’haver fet!”. I creen Edigsa. Més tard, es funda la Cova del Drac, on l’Espinàs, que hi feia de presentador, torna a explicar en Xevi, en acabar l’actuació demanava als assistents que, si els havia agradat l’espectacle, el recomanessin als amics, i si no els havia agradat, als enemics. La qüestió era omplir i anar endavant. Un geni, aquest Espinàs.

I bé: aquest gener la revista Enderrock, que ja és al seu número 159 (correu a comprar-la, que està a punt d’exhaurir-se), distribueix la reedició del disc Audiència pública, dels Setze Jutges, editat originalment per Concèntric el 1966, que és homenatge d’aquell aleteig convertit en sòlida cartera de cantautors catalans de primera magnitud internacional, i amb una infinita llista de grups i gent que malda, cantant en català i sense complexos, per fer-se un lloc al món de la música. Dimecres es va presentar el disc al Palau i hi havia molts dels que van ser empesos pel primer cop l’ala i que hi van afegir tota la seva intel·ligència artística, empresarial i patriòtica: els Andreu, Molas, Batalla, Burrull... i, sense ser-hi, per damunt de tots, va planar l’esperit d’Ermengol Passola, mort fa pocs dies. En aquest acte tot va ser sòlid. Gendrau, Vilarnau, Frigola, Serrahima, Planas, Bonet i Benach, el president del Parlament, van ser francs i compromesos. Però per res del món no es perdin les paraules de Joan Josep Isern (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/37), un text que situa, renova i empeny aquell “Ens calen cançons d’ara”, on es denuncien els paravents que nosaltres mateixos aixequem contra els efectes papallona, convertint-nos en “el país del cosmopolitisme tifa, de la modernor encaracarada i del mestissatge asimètric” i on “de l’autoodi n’hem fet imatge de marca”. I, si us plau, prenguin nota de la diagnosi sobre el país sempre amenaçat per la “síndrome de l’agraïment perpetu”. Tot, dit amb “el morro fot i la cara ben alta”. Tens raó, Joan Josep: a TV3 viuen massa amoïnats per les nevades de Barajas mentre ignoren que aquí se segueixen movent les ales que provoquen les tempestes.

Tot plegat, una gran lliçó –i escàndol– per als ploramiques actuals que del pessimisme i la depressió nacionals en fan coartada per a la inanició i la renúncia. Fa gairebé trenta anys que, probablement en un excés de confiança, vam confiar tot el tresor del país a la política institucional. I la política, amb nou Estatut ribotejat, i passat l’acord de finançament i la sentència del Constitucional, ens haurà dut fins on som, però ja no ens podrà dur més enllà. Necessitarem nous efectes papallona. I tenim nous somnis, ni que ara ens diguin que somniem truites, per fer-los realitat.

Aquestes festes, els meus amics nord-americans Elaine i Joan m’han portat un posavasos que diu: “Rosa [Parks] sat, so Martin [Luther King] could walk... Martin walked, so Obama could run... Obama run, so our children can FLY!”. (Rosa va seure perquè Martin pogués caminar; Martin va caminar perquè Obama pogués córrer; Obama ha corregut perquè els nostres fills puguin volar). Poseu-hi Serrahima, Passola, Raimon, Llach, Bonet... I arribarà el dia en què tot el món sabrà que som una cançó.