La misèria del transistor

Alguns pretesos i interessats teòrics de la comunicació van referir-se a “la revolta dels transistors” per definir l’actitud d’algunes emissores de ràdio arran dels atemptats de l’11-M. N’hi va haver una –concretament, la SER– que va respondre amb una estratègia de desgast calculat contra José María Aznar. Hi haurà qui defensarà aquella actitud i hi haurà qui la criticarà. En tot cas, és cert que el govern del PP va mentir durant la crisi i és també cert que els seus ministres més efectius van fer una sensació angoixant de desconcert i descrèdit. Mentre la policia actuava semblava que a ells tot se’ls havia escapat de les mans i que només els importava mantenir viva l’autoria etarra.

En aquell moment i després, el Partit Popular i els periodistes que li són més descaradament afins van criticar la SER per aquell cop d’ona. Qui critica almenys hauria de tenir la vergonya de no actuar seguint la mateixa lògica. No és el cas. Després de l’atemptat etarra d’ahir, el Partit Popular va actuar de manera raonable. Mariano Rajoy va fer una certa trampa en la seva intervenció, però només una certa. Per contra, la Cadena COPE, sense el material incendiari que li hauria donat un PP més bèstia, va obrir els micròfons a col·laboradors escaldats i a oïdors desbocats. S’hi va poder sentir de tot. Amb l’agressivitat cremabatzokis que caracteritza la casa i les seves criatures.

En un moment d’eufòria encesa una contertuliana –per dir-ne alguna cosa– va deixar anar: “És que tot Arrasate és ETA”. Enhorabona. Potser voldrien fer com a Gernika. La tarda d’ahir no va ser la de la revolta. Va ser la de la misèria. D’una emissora propietat dels que exigeixen respecte i dignitat i són incapaços d’escampar-ne una mica.