La fidel infanteria mirava ahir de girar full

Curiosament –o potser sense que sigui gens curiós– la infanteria de la ploma identificada amb el PP i els valors de l’Espanya eterna ahir no van disparar la tinta habitual de calamars patriòtic ferit contra Josep-Lluís Carod-Rovira. Dimecres a primera hora, des de la COPE –que hauria de proposar al Vaticà la beatificació de tots els seus oïdors–, el neofalangista liberal Jiménez Losantos va encendre el matí bramant contra el líder d’Esquerra.

Ahir, però, es va quedar sol i cap columnista d’'El Mundo' –ni tan sols ell mateix– va seguir la festa. Els agitadors habituals van callar. Cap referència al programa de TVE, cap insult dirigit a Carod. Muts i a la gàbia de ràbia habitual. Per què aquesta resignació beatífica? Res a veure amb la bondat innata que Rousseau atribuïa fins i tot als més canallas. Intentaven, senzillament, no remoure el fang. No embrutar encara més l’aigua amb tarquim. Al plató de TVE els seus bàrbars populars van quedar en la més profunda de les evidències. Carod pot resultar repugnant als ulls de gran part d’Espanya, però les humiliacions excessives no poden ser justificades ni tan sols pels qui les han promogudes.

El líder d’Esquerra Republicana es va reivindicar amb orgull, potser un pèl massa alterat, però tothom va constatar –inclosos els espanyols més recalcitrants però amb un mínim del sentit de l’estratègia– la misèria injustificable dels atacs. Fins i tot els dirigents més reaccionaris del PP tapen com poden els excessos franquistes que broten en les seves manifestacions i els seus mítings. És el mateix Partit Popular qui els cova, però no pot quedar en evidència acceptant-los entre els seves files quan es fan evidents. Per això ahir el Madrid més bèstia xiulava, mirava cap a un altre costat i mirava de girar full.