Cruyff com a metàfora

Hem passat de l’oasi a un tsunami i ens despertem cada dia amb un nou cas de corrupció, una nova sospita, una nova acusació, i just enmig del temporal arriba una petita gran notícia: Cruyff accepta ser el nostre seleccionador. L’anunci es farà demà passat, a la roda de premsa més important i multitudinària de la història de la selecció catalana. No sé de qui va ser la idea, però em sembla una ocurrència sensacional, una manera perfecta de quadrar la realitat actual de la nostra selecció, que amb prou feines pot jugar un partit a l’any, amb les necessitats de Johan Cruyff, poc disposat ja a tornar a una banqueta.

Recordo que quan vaig sentir, fa un mes, que se li havia fet l’oferta, vaig pensar: “És massa bonic per ser veritat, no ho acceptarà”. No em crec que l’entrenador que ha dit més nos a més ofertes del futbol mundial vingui a entrenar-nos. No em crec que el somni prohibit de totes les grans seleccions, de tots els grans equips, torni justament a la nostra banqueta. Per sort em vaig equivocar i quan vaig sentir la bona nova per la ràdio, en plena operació Pretòria, vaig pensar que era la primera bona notícia en molt de temps, el nostre particular brot verd enmig de la nostra particular crisi.

La sorpresa va ser quan vaig comprovar que ni tan sols en això els catalans ens posaríem d’acord: ho vaig saber quan a l’informatiu de la tarda de Catalunya Ràdio es va dir que la notícia “havia causat controvèrsia”. I és veritat, el nomenament de Cruyff no tan sols no generava consens sinó que l’opinió pública estava clarament dividida! Els retrets són més o menys coneguts per tothom: Cruyff no parla català, Cruyff no és català, Cruyff no pot fer aquesta feina sense cobrar, s’hi dedicarà menys que els seus predecessors o (aquest és el millor de tots) està a la fase final de la seva carrera i ja no pot seure en una banqueta. Vam descobrir de sobte que el seleccionador de Catalunya havia de ser un impulsor de la normalització lingüística, un patriota amb denominació d’origen o una estrella en el punt àlgid de la seva carrera. I si aquests són els requisits per entrenar la selecció, Cruyff no té evidentment el perfil idoni.

¿Per què una de les seleccions més importants del món, la selecció anglesa de futbol, la pot entrenar Cappello, un italià que ni parla la seva llengua, i en canvi a nosaltres no ens pot entrenar un gran mite del futbol mundial? No crec que sigui només la tendència que tenim tots a convertir-nos en rondinaires de qualsevol cosa que passa al nostre país ni tampoc la gran il·lusió que ens fa estar constantment de mal humor. La reacció, massa visceral per ser raonable, explica en realitat un conflicte atàvic, una de les disputes més irreconciliables que hem tingut mai: el cruyffisme contra el nuñisme, i viceversa. La ferida que es va obrir aquell famós 18 de maig de 1996, quan Cruyff va ser destituït de manera fulminant, encara continua oberta. Cada vegada que el Barça guanya un títol, i últimament en guanyem molts, sempre hi ha algú que proclama en un atac d’optimisme que les victòries ajudaran a cohesionar-nos. No és veritat. El conflicte continua intacte. Pot ser que hagi mutat, que els personatges hagin canviat, que hi hagi nous actors, però molta gent de dins i fora del club encara actua sota l’ombra bíblica d’aquella guerra civil.

A les pròximes eleccions a la presidència del Barça, facin la prova del cotó. Qualsevol de les candidatures que avui sabem que es presentaran o bé tenen mala relació amb Cruyff o bé la tenen dolenta amb Núñez. Si estàs bé amb un, estaràs malament amb l’altre. No hi ha alternativa. I en moltes reaccions al nomenament de Cruyff com a seleccionador hi ha encara la voluntat de passar comptes amb el passat, com si la guerra, la vella guerra, en cara no hagués acabat.

No vull ofendre ningú, però vull donar les gràcies a Cruyff per acceptar l’única proposta que estem en condicions de fer-li. M’alegro que hagi fet un gest de respecte cap a la terra que l’acull, però sobretot m’alegro que ens hagi concedit l’honor de tornar, ni que sigui mig en broma. Més que probablement, Catalunya serà l’última banqueta on s’asseurà Cruyff, i només això hauria de fer reflexionar els que s’han llançat a criticar el fitxatge. Perquè Cruyff és un dels quatre grans jugadors de la història, però la seva importància com a entrenador és encara molt superior a la de jugador. Cruyf f, amb l’ajuda de Rexach, va guanyar molts títols i ens va ensenyar a guanyar en un club de perdedors, però la seva aportació més gran va ser que va revolucionar el futbol per sempre, va instaurar una idea de joc, la Idea, sense la qual, com va reconèixer Guardiola, no hauríem guanyat el triplet.

I Cruyff, com els grans personatges, s’ha tornat una metàfora que ajuda a explicar el món i a entendre’ns nosaltres mateixos. En un país normal el nomenament no hauria causat controvèrsia sinó eufòria. Potser un dia deixarem d’estar enfadats i començarem a ser agraïts. Ah, dilluns comença l’autèntic espectacle a la roda de premsa.