11-S: el gran referent

En un país acos­tu­mat a l’ano­ma­lia que mol­tes coses siguin “alguna cosa més”, la mani­fes­tació més impor­tant de la seva història també va ser més que una mani­fes­tació. El milió de per­so­nes que van des­fi­lar pel cen­tre de Bar­ce­lona avui fa tot just trenta anys recla­mant els drets naci­o­nals de Cata­lu­nya van mar­car el gran refe­rent. No hi ha hagut cap gran con­cen­tració poste­rior que no hagi estat com­pa­rada amb la de l’Onze de Setem­bre de 1977. Fins i tot la mateixa xifra d’assis­tents ha estat qüesti­o­nada com si fent-ho es des­mi­ti­fiqués un símbol sagrat del país. Tot això vol dir alguna cosa. Aque­lla exhi­bició de múscul naci­o­nal va can­viar la història imme­di­ata del país. El govern de l’Estat, en aquells moments en mans de l’aper­tu­rista Adolfo Suárez, va enten­dre imme­di­a­ta­ment que Cata­lu­nya no s’acon­ten­ta­ria amb una solució pseu­do­au­tonòmica des­di­bui­xada. La gran mani­fes­tació de l’Onze de Setem­bre, com tan­tes vega­des ha pas­sat després, va obrir la porta d’una cessió que els poders de l’Estat han anat fent sem­pre a con­tra­cor i va ser­vir també de refe­rent per a altres pobles penin­su­lars.

Trenta anys després l’AVUI vol reflec­tir aquell gran moment –aque­lla mani­fes­tació que va ser “més que una mani­fes­tació”– en un espe­cial [el suple­ment que avui acom­pa­nya l'edició impresa: La Diada del milió] que en recull els aspec­tes més sig­ni­fi­ca­tius i els més anecdòtics. Trenta per­so­nes ens comen­ten com van viure l’Onze de Setem­bre de 1977. És la veu del record, de la nostàlgia, de l’emoció... Però també és la veu de l’espe­rança. Molts d’aquells mani­fes­tants, que van viure un dels dies més impres­si­o­nants de la seva vida, no se n’han can­sat. El xoc amb la rea­li­tat que ha anat des­gra­nant-se en aques­tes tres dar­re­res dècades no els ha vençuts. En un moments espe­ci­al­ment incerts per al cata­la­nisme, de dub­tes, des­con­certs i pro­cla­mes encara inse­gu­res, mol­tes d’aque­lles per­so­nes es decla­ren dis­po­sa­des a repe­tir-ho, a con­ti­nuar rei­vin­di­cant el litigi que no ha que­dat resolt amb vint-i-vuit anys d’auto­no­mia. L’“ano­ma­lia” no ha cadu­cat, el “con­flicte” no s’ha resolt, la “qüestió cata­lana” encara qüesti­ona la rea­li­tat. Trenta anys més tard aquest país no en té prou. Alguns tro­ba­ran aquest neguit extre­ma­da­ment fatigós. Uns altres el con­si­de­rem una immensa sort.