El govern de la independència

Acusen els partits independentistes de no tenir cap altre punt del programa més enllà de la construcció d'un estat propi, però, en veritat, només cal revisar les propostes de totes les forces polítiques amb representació parlamentària per constatar que en cap la independència és l'eix central del seu projecte polític. Si presentes un programa en el qual l'apartat de la independència és accessori (o inexistent) a les altres qüestions associades a la gestió d'una comunitat autònoma és que només aspires a gestionar una comunitat autònoma.

Això és el que li succeeix a ERC ara i a les darreres convocatòries electorals: com que la idea independentista no passa d'una declaració retòrica sense una veritable intenció de precipitar el gest sobiranista, al final la seva acció política es queda estancada en un programa propi del PSC. Un exemple descarnat d'aquesta tendència el va posar Joan Ridao quan a les eleccions al Congrés espanyol del 2008 va presentar com a proposta electoral estrella que el 2018 el dèficit fiscal que pateix Catalunya es reduís al 4 per cent. Amb aquesta declaració Ridao admetia que el 2018 encara continuaríem a Espanya i enterrava tota la credibilitat d'un referèndum sobiranista el 2014 o d'una política independentista amb cara i ulls de confrontació democràtica amb l'Estat.

Perquè, certament, la voluntat ferma d'accedir a la independència requereix un gir copernicà en la funció de govern i de l'administració catalanes. Estem parlant d'un aparell públic protoestatal per assolir la plena sobirania, preparat per gestionar la secessió en totes les seves dimensions, un propòsit que desborda les minúcies dels programes polítics autonomistes exposats amb pompositat per encobrir que no estem en condicions de decidir res.

Per exemple, com es pot acusar un partit independentista que no té polítiques sobre immigració, si una independència comporta la més gran conseqüència per a la immigració, això és, la definició de la ciutadania? És clar que aquí no estem tractant les agòniques polítiques d'acollida que Espanya ens permet realitzar amb recursos precaris, estem parlant de la decisió sobre la constitució d'un nou cos polític que d'entrada s'ha de plantejar incorporar els ciutadans sense nacionalitat espanyola a la ciutadania catalana (hi ha immigrants en un nou Estat?) així com el tractament dels ciutadans de moment espanyols que resideixin més enllà del Principat i les possibilitats d'accedir a la ciutadania catalana si així ho volen. Com dic, en els programes dels partits autonomistes no hi consta ni un mot sobre aquestes qüestions, ERC inclosa, perquè mai no han cregut de debò en el fet que deixem de ser una comunitat autònoma.

Coses similars es poden dir sobre l'estructura del govern que ha d'obrir el procés independentista. Si el primer punt del programa és portar Catalunya a un estat propi dins la Unió Europea cal articular, entre d'altres aspectes, un govern amb una conselleria (protoministeri) d'exteriors potent dedicada a crear les complicitats internacionals per al reconeixement del nou estat; un representant especial dedicat a negociar l'ampliació interior amb les institucions de la Unió Europea i la continuïtat de l'adhesió de Catalunya en aquesta organització; un membre del govern encarregat de l'específica tasca de negociar la partició dels béns i dels deutes amb l'Estat espanyol i la transferència completa de les competències i dels atributs estatals; un Ministeri de Finances destinat a buscar les fórmules per retenir els recursos (els que ara s'evaporen amb l'espoli fiscal) que han de permetre incrementar la qualitat i la cobertura social dels serveis públics en el procés i en els primers temps de l'estat independent a l'alçada de l'esforç fiscal de Catalunya; una cartera amb l'encàrrec de garantir l'autosuficiència energètica del nou Estat (potser el capítol en què ens trobem més febles); una cartera, també cal dir-ho encara que de vegades sembli tabú, de defensa i seguretat amb la missió d'assegurar que la decisió de sobirania es pugui exercir en plena llibertat i amb total respecte als drets fonamentals. Com veuen, i això només són exemples, el repte és prou substancial perquè emergeixi un programa més sòlid i seriós que el que presenten aquelles forces polítiques que saben que no compliran amb els seus compromisos perquè amb la situació de dominació política no estan en condicions d'executar-los.

Un partit independentista no pot restar atrapat en el mentrestant de la gestió autonomista. Un programa sobre el mentrestant és acceptar la continuïtat de la crisi econòmica, institucional, cultural i moral en la qual l'autonomisme ens ha ficat. Per tant, si l'opció independentista no obté prou majoria per governar ha de denunciar amb fermesa des de l'oposició la manca de capacitat de decisió de l'autogovern català mentre no emprengui la singladura de l'estat propi. Una de les raons del fracàs del tripartit ha consistit a evidenciar que el marge de maniobra d'un suposat govern d'esquerres era ínfim i que els èxits socials que havia de presentar un govern d'esquerres no han estat gaire més substancials que els presentats en l'etapa anterior d'un govern liberal conservador. No oblidem, per exemple, que els aspectes socials de gruix obtinguts en aquesta etapa, ara en completa reculada per la crisi, com els ajuts a la dependència, van ser una decisió de les esquerres espanyoles que la Generalitat s'ha limitat a gestionar com a convidada de pedra (i en violació de les seves competències). La veritable decisió política (sigui d'esquerres, liberal o conservadora) només arribarà quan els nostres representants no tinguin limitacions per construir, dins la discrepància del debat polític, la seva visió del que és un país en què predomina la llibertat, la igualtat i el benestar.