Articles

No en sé res

Diàleg

Participar en tertúlies radiofòniques, escriure articles d’opinió, és un exercici de risc perquè sempre queda en evidència la pròpia ignorància, les limitacions de la formació de què es parteix i la informació de què es disposa i, sovint, s’hi nota el pes dels prejudicis i els tòpics de què no ens sabem alliberar. La rapidesa amb què cal donar resposta a una pregunta imprevista, la limitació de l’espai que ocupa un article, el temps raonable que pots dedicar a escriure’l, són condicionaments objectius que obliguen a l’exageració, l’esquematisme i, per molt que es vulgui evitar, a una certa banalització de temes dels quals sempre, sempre, es podria dir que caldria poder-los tractar més a fons. Només una certa contenció en els afers que es desconeixen del tot i el recurs a un estil prudent i poc emfàtic et poden estalviar de fer el ridícul, que sempre m’ha semblat que és l’últim esglaó del patetisme intel·lectual.

Començo d’aquesta manera per curar-me en salut, és clar. I és que no em sé estar de tractar el que ha estat el gran tema informatiu de la setmana i alhora, ho reconec obertament, una notícia de la qual tinc la convicció que no sé res. Em refereixo, és clar, a la detenció de 14 persones del barri del Raval de Barcelona, deu dels quals han estat finalment empresonats acusats de formar part d’una cèl·lula terrorista que podria haver volgut atemptar al transport públic de la ciutat. I dic que tinc la convicció que no en sé res, tot i que he llegit diàriament la informació de tres diaris i he escoltat els informatius de la ràdio, perquè en el fons aquestes informacions no han pogut anar més enllà del “diu que diuen”. És a dir, que són informacions sobre rumors, supòsits i declaracions que en pocs dies hem pogut veure que eren precipitades i contradictòries, i que calia anar rectificant cada dia. D’un atemptat a una mesquita hem passat a l’atemptat al metro, i d’una detenció ben fonamentada hem passat a una d’exagerada –segons el mateix conseller Saura– per acabar amb deu detinguts a la presó que ningú no pot assegurar que no acabin tornant a casa. En canvi, d’informació directa i contrastada, no en tenim de cap tipus ni, lògicament, la podem tenir: no sabem qui era el confident en qui es basa la denúncia, no sabem quina evidència tenia el confident de la intenció d’atemptar, no sabem si dels interrogatoris se’n va deduir alguna cosa més i no sabem exactament quin material incriminatori es va trobar als registres. Per no saber, tampoc no sé què té a veure el paper del confident local amb les suposades advertències de la policia internacional d’on procedia el desencadenant de l’operació. Com se sol dir, tot són sets i nous i cartes que no lliguen.

Aquest “no saber-ne res”, tanmateix, no ha frenat ni els titulars informatius més agosarats, ni la utilització partidista de l’afer ni les opinions més envalentides. Un repàs dels titulars de premsa, ràdio i televisió d’aquests dies, certament en proporcions i estils diversos, permeten veure com d’un “no en sabem res” som capaços d’arribar al més gran dels tremendismes, equiparant el 19-G a l’11-M o a l’11-S, que no és poca cosa. I la lectura de la informació permet passar directament de la consideració judicial que hi ha indicis suficients per tancar deu detinguts –però que són innocents fins que no hi hagi judici i sentència– a llegir que el jutge “certifica” el delicte i a donar per fet que la policia ha evitat una massacre. Pel que fa a la utilització partidista de les detencions, si fa no fa el mateix. Perquè tant és utilització política la temptació de lluïment donant informacions precipitades i incompletes del conseller Saura, com és pura estratègia d’erosió partidista que el secretari general de CDC, Felip Puig, aprofiti l’ocasió per menysprear el conseller, recorrent a uns tòpics habituals que, francament, ja cansen. De voluntat de servei al país, gens ni mica. D’actituds políticament responsables davant la hipotètica gravetat dels fets, cap. De ganes d’aclarir el que no se sap, gens ni mica. La qüestió és aprofitar-ho tot per mal que sigui esgarrapar un vot.

També és interessant observar que del “no en sabem res” ja n’han pogut treure partit els qui troben que l’hipotètic atemptat dóna força a la seva convicció que hi ha un veritable perill islamista, de la mateixa manera que les detencions de la policia han donat força als qui consideren que s’abusa dels immigrants posant-los sistemàticament sota sospita de manera gratuïta. I, gràcies a allò que no sabem, els uns i els altres han trobat prou arguments no tan sols per refermar-se en els seus a prioris, sinó per desqualificar els dels adversaris.

Tot plegat ens porta a la constatació que socialment no som capaços de resistir un “no en sabem res”, i en conseqüència, a esperar que hi hagi informació de veritat, és a dir, relativa a fets. En definitiva, que preferim un rumor, una declaració incerta, un indici dubtós, abans d’acceptar que no hi ha res a dir. I, sobretot, no sabem esperar. Vivim en un estat d’impaciència informativa que és contrària al rigor que hauríem d’exigir a una informació veraç. Una incapacitat d’espera que, d’altra banda, farà que, quan se sàpiga què hi havia de veritat en tot plegat, d’aquí a un parell d’anys, ja no ens mereixerà cap interès. D’això en diem societat de la informació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.