Bella Porta. Candidat a Barcelona

Home, Jordi, ja que ens ho poses fàcil... Dius que t’hem d’utilitzar, i com que jo no perdo les galtes per acaronar cabelleres masculines, l’única possibilitat que se m’acut és la de l’explotació política. Així que començo a imaginar quina porta ens pots ajudar a obrir.

Tal vegada la que ens convida a la casa on, per què no, encara sobreviu la raça del republicà tranquil, allà on una coalició no cal que es converteixi en una muntanya russa. Allà on podem comprovar si el camí de la sobirania útil passa per la retòrica, o bé si passa per l’abnegació dels despatxos i la gestió de la mesura. Tu coneixes prou el que val una Crida, el que dóna de si una consigna i el que pesa la propaganda. Aproximadament, un 0,7 a l’esquerra.

Ja sé que tens els teus detractors (i detractores, ai las). Alguns asseguren que mastegues les paraules fins a desfer-les, o que sovint l’urbanisme t’empatxa i et fa escopir la urbanitat. Potser sí. Però hem d’admetre que tens les teves virtuts, com ara aquest nas corinti que permet que les ficades de pota siguin en minúscula, i que en les majúscules hi predomini l’olfacte. I tens raó quan combregues amb aquella màxima de Marx, la que diu que el pitjor que li pot passar a un home és que cap altre home el vulgui explotar. A pencar, doncs, al servei del capital humà.

Sigues la porta que es veu bella, si cal; però a l’hora principal, sobretot, obre-la a ambicions tan elevades com poc taquicàrdiques.